El Parlament de Catalunya ha destituït el magistrat Daniel de Alfonso del seu càrrec de director de l'Oficina Antifrau. Aquest ens fou creat en l'època del tripartit a proposta d'Esquerra Republicana i es va concebre com un alt comissionat del mateix Parlament de Catalunya. La seva finalitat era i és lluitar per la integritat en el sector públic català, mitjançant la prevenció i la investigació de la corrupció. Segons el seu rètol, es tracta d'una institució independent; que, traduït al dret administratiu, equival a «agència independent».

D'ençà unes dècades, es van incrustant en el dret català, copiant de l'espanyol, figures pròpies del dret anglosaxó que res no tenen a veure amb la llarga tradició del dret administratiu continental europeu.

Aquestes importacions, alienes a a les nostres institucions jurídiques, grinyolen del tot per dos motius. El primer, perquè si no s'adopta el model anglosaxó en la seva totalitat, aleshores, segueixen essent institucions forasteres que no encaixen del tot en el nostre ordenament jurídic. El segon, perquè no existeix l'hàbit de respectar la seva independència, sinó el vici dels grups polítics d'allargar la seva mà amb l'objectiu espuri de condicionar dita teòrica independència, com el propi de Alfonso va denunciar en seu parlamentària, segurament ni amb el to ni amb les paraules adequades.

Entre els molts pocs que ens vàrem posicionar públicament en contra de la creació de l'Oficina Antifrau es trobava un servidor. Causes? Les abans explicitades, però endemés la seva automàtica reconversió en una eina de contrapesos polítics, atès com es produeixen els nomenaments. Observin la Sindicatura de Comptes o la recentment creada Comissió de Garantia del Dret d'Accés a la Informació Pública. És el famós acudit del dentista revestit amb el cerimonial i les robes del col·legi cardenalici. Tan poc honorable com gens ho foren els pirates de la nostra Mediterrània. Però, això sí, queda molt bé davant l'opinió pública i sobretot dóna matèria als investigadors i als docents acadèmics. En el fons, un frau com una catedral.

El senyor De Alfonso fou proposat pel president Artur Mas i el seu govern d'aleshores. En el Parlament de Catalunya, els grups de CiU, PSC, PP i C's li varen donar suport, mentre que els d'ERC i d'ICV es varen abstenir, i el de Solidaritat Catalana, hi va votar en contra. Essent així, no vaig entendre que la revocació del nomenament del director de l'Oficina Antifrau rebés l'aplaudiment dels diputats convergents, socialistes i de Ciutadans. No la vaig entendre perquè, de ben segur, el cessament no és altra cosa que el reconeixement d'un error, com ja digué Alfonso López Tena (SC) quan el seu vot contrari al nomenament. Però aquí, si ningú mai no dimiteix, menys es demana disculpes en matèria d'equivocacions, perquè si alguna cosa queda clara amb la revocació aprovada és que el president Mas, el seu govern i els grups de CiU, PSC i C's, com a mínim, la varen pifiar quan el varen proposar i elegir.

Aquest dimecres varen aplaudir entusiàsticament una destitució que comportava el reconeixement d'un error en el seu nomenament, ara revocat, i, per tant una censura d'en Mas i Cia. Però com que el Parlament de Catalunya es ?comporta sovint com un pati de col·legi, ni es varen assabentar que destituir equival a blasmar d'aquells que el varen nomenar.

Al capdavant de l'Oficina Antifrau ens deixen transitòriament la senyora Maite Masià. El seu nomenant com a adjunta al director va portar cua, ja que, vinculada al «cas ITV» de l'Oriol Pujol es trobava a partir de la seva presència en les gravacions de converses portades a terme per la policia judicial, en l'afirmació feta llavors per alguns mitjans que des del seu càrrec a l'Institut Català de l'Energia havia atorgat 180.000 euros als encausats i en l'informe subscrit negant l'existència d'indicis raonables respecte de la vinculació de CDC al «cas Palau»; és a dir, el contrari del que es diu en la instrucció judicial feta.

Em sembla que el que toca ara és tancar la barraqueta de l'Oficina Antifrau i deixar que jutges i fiscals facin la feina que constitucionalment els pertoca.