L?es picades de mosquit, tàvec o medusa són gairebé com la cançó de l'estiu: no hi ha temporada que no n'hi hagi. Una canterella estacional, en general intranscendent, sense cap més conseqüència més enllà d'una punxada i el dolor més o menys intens i durador d'una inflamació local. A ningú li agrada sentir en la pròpia pell fiblons, espines, quelícers, cèl·lules urticants o ullals esmolats, amb la coïssor addicional d'una inoculació verinosa, però queda el consol que aquests incidents es redueixen a una molèstia passatgera, un mal moment que pot amargar un dia de platja i, com a màxim, causar un esglai i forçar una visita mèdica. Encara que sempre hi ha excepcions: reaccions al·lèrgiques, estats de feblesa immunològica i afeccions cardíaques i respiratòries poden complicar les coses i derivar en intoxicacions greus, encara que, fins i tot en aquests casos, poques vegades mortals. De totes maneres, convé conèixer l'"enemic" i saber que cap és tan perillós com el pinten, i que rebre una picada no té tant a veure amb la seva pròpia agressivitat com amb la provocació i amb l'atzar. Els atacs per mar vénen de dos fronts principals: meduses i organismes afins, dotats de cèl·lules urticants, i peixos amb espines o fiblons verinosos (peix escorpí, rajades), o amb defenses elèctriques (torpedínids), proclius a tornar-s'hi i a enterrar-se a la sorra. Les primeres "piquen"per contacte, en tocar-les accidentalment en nedar; els altres claven el fibló o emeten una descàrrega per defensar-se quan els trepitgen. Qüestió de casualitat i mala sort, en tots dos casos.

En terra ferma, les picades arriben arran de terra o al costat d'altres superfícies, per part d'aranyes, formigues, escolopendres, paparres, puces... i, poques vegades, escurçons. La d'aquesta última requereix tractament mèdic immediat i hospitalització, si bé no sol causar enverinaments greus, excepte en nens, ancians i en persones malaltes.

Per l'aire l'amenaça procedeix de mosquits, mosques (tàvecs) i himenòpters (vespes i abelles), encara que, de tots, només els paràsits piquen amb premeditació i traïdoria (no poden fer cap altra cosa: s'alimenten de sang); la resta simplement reacciona davant d'una intrusió que identifiquen com una amenaça.