El tauler polític català ha sofert una minsa sotragada amb l'haraquiri de CDC i el naixement del PDC. S'han escoltat campanes de mort i tot seguit campanes de baptisme; manquen les de glòria per poder dir que l'operació ha valgut la pena. Però, quan escric, no hi ha previsions respecte de nous comicis, ni pel que fa a Espanya ni pel que fa a la Catalunya autonòmica. Per tant, el termòmetre electoral resta encara en un calaix en espera de nova prova, que podria ser tardana.

Tanmateix, el tauler polític català segueix essent endimoniadament complicat, com també probablement ho siguem els catalans, com ja havia dit en Josep Pla. Aquí no es dóna únicament el blanc i el negre pel que fa a ideologia, sinó que endemés el blanc i el negre pel que fa a l'encaix de Catalunya dins d'Espanya o, alternativament, la separació o independència de Catalunya respecte d'Espanya, tot amb els seus matisos laterals.

Si la política fos matemàtica, estarien parlant dels eixos d'abscisses i de coordenades amb la conseqüència d'existència d'un punt de trobada. No és el cas i, per tant, resta molt difícil de trobar el punt d'equilibri entre ideologia i posicionament respecte d'Espanya.

Per una banda tenim l'eix dreta/esquerra, que, en el meu parer, sempre discutible, presenta el següent decalatge en grups polítics: PP, C's i ara PDC pel que fa a la major o menor intensitat dretana i PSC, ERC, En Comú Podem i les CUPS pel que fa a la menor i a la major intensitat esquerrana.

En aquest bàndol ideològic i pel que fa a les darreres eleccions autonòmiques, tenim un 49,88% de vots situats en l'espectre de l'esquerra enfront d'un 46,43% de vots situats en la dreta, havent-se repartit per un igual el percentatge obtingut per JxSI.

Pel que fa a la últimes eleccions generals, tenim un 58,80% enfront del 38,21% en la dialèctica esquerra-dreta. La diferència fins arribar al 100% de la participació va a partits tercers que no han aconseguit representació parlamentària.

Des d'aquesta vessant, es pot dir sense embuts que Catalunya és un país d'esquerres, cosa ja sabuda d'ençà l'any 1977.

En el paràmetre Catalunya-Espanya, expulsant els molts matisos que s'hi donen, ens trobem que, en el cas de les autonòmiques, les forces polítiques declarades independentistes varen obtenir el 47,74 % del vot emès, mentre que les opcions polítiques que avant la lettre optem per quedar-se a Espanya, varen superar-los amb un 50,11%, anant la resta de percentatges a altres partits sense representació parlamentària.

Pel que fa a les últimes generals, aquests percentatges foren de 32,09% pels partits pro-independència en front del 64,90% pels partits no independentistes, essent la diferència fins el 100% a favor d'opcions sense representació parlamentària, com dit es té.

Per damunt d'aquesta radiografia que ens diu més coses que les coses explicades pels relators del Règim convergent-republicà, sempre pendents de tenir un bon plat a taula, ens trobem amb la confrontació ERC-PDC.

Aquí guanyen els republicans en detriment dels antics convergents. Ho fan per quatre motius: el primer, perquè es troba en el majoritari eix de l'esquerra, mentre que el PDC apareix com un partit de dretes, i així ve comportant-se darrerament; el segon, perquè entre l'original (independentista) i la mala fotocòpia, l'electorat elegirà els que ho han estat sempre enfront dels reconvertits; el tercer, perquè ERC no té morts a l'armari i menys assumptes tèrbols, mentre el PDC precisa de més armaris per amagar-hi els molts morts fets per CDC a qui encara persegueix l'ombra de la corrupció, amb judicis pendents inclosos; i, quart, perquè sota el comandament d'en Junqueras, ERC ha guanyat fiabilitat i evoluciona de manera imparable cap a un partit jove amb mentalitat de govern i a sobre renovador, mentre que el PDC, amb en Mas al capdavant, és més del mateix i camina cap a la insignificança, com ho proven les legislatives de fa poques setmanes.

Tanmateix, com sempre, tot està per ser escrit.