Vots i democràcia

El Partit Demòcrata Català s'ha estrenat amb un exercici de democràcia a tots els nivells. El que semblava impossible fa uns mesos, ha succeït. Quan era més jove, vaig compartir una beca d'un mes als Estats Units amb el que després va ser el secretari executiu del Partit Nacionalista Basc. Aquells dies, no parava de sentir-lo penjat al telèfon parlant amb un tal Josu Jon i un tal Aitor i tants d'altres. Van fer quelcom prodigiós: van injectar energia i competència sense por i sense rancúnia però sense la complaença ni de la direcció sortint, Arzalluz, que tenia el seu propi candidat, ni del poder institucional del govern basc. I van guanyar i van refer el partit. Eren Josu Jon Imaz i Aitor Esteban i el meu company d'un mes, Joseba Aurrekoetxea. Tot el que ha passat els últims dies m'hi ha fet pensar. Felicitats i encerts, valenta Marta Pascal.

errors i soroll

No puc fer veure que aquesta no ha estat una setmana d'errors, però també de molt soroll en la política espanyola referit al grup parlamentari. Unes poques coses a dir-hi. Sempre, sempre, la votació de persones per òrgans de govern dels Parlaments es fa en votació secreta en urna. En un parlament ideal de diputats no lligats a la disciplina de partit, de fet, la llibertat de vot s'hauria d'interpretar com un tresor. Ja dic que les coses no son així en el panorama actual. Com a parlamentari amb gust per la tradició anglosaxona de donar compte als ciutadans en conjunt i especialment als meus electors, faig públic que en la presidència del Congrés vaig votar en primera opció el candidat del nostre grup i en segona, abstenció. I que en la resta de votacions -vicepresidències, una votació, i secretaries, l'altra votació- vaig votar en blanc. Cap passió ni pels candidats del PP ni del PSOE a presidir el Congrés dels Diputats. D'on ve aquest bonisme d'afirmar que un president del PSOE seria millor? Votem lliurement noms concrets i el candidat Patxi Lopez és precisament dels que ha arrenglarat nacionalisme amb feixisme. Quines ganes d'apuntar-me en aquesta colla? També dic que la política de comunicació hauria pogut estar més afinada. I afegeixo: allò rellevant és el vot de la investidura del President del Govern espanyol. I aquí, ens trobaran votant que "no" a Mariano Rajoy. Disculpin la mala gestió informativa de la setmana. Dit això, separem els temes de fons del soroll ambiental. De moment, he donat comptes.

Sense ministre de Foment

El ministre de Justícia en funcions, Rafael Catalán, s'ha fet càrrec de les competències del ministeri de Foment un cop Ana Pastor ha accedit a la presidència del Congrés dels Diputats. Ja són dos ministeris amb les competències acumulades. Montserrat Roura, competent i infatigable alcaldessa de Riudellots de la Selva, em va demanar si podíem tenir una reunió amb la ministra de Foment en funcions per un pas a nivell per a vianants per creuar la N-II. Ho vam aconseguir. Ara la Montserrat em truca per dir-me: I amb qui hem de parlar ara? Recordin que tenim un govern sense control parlamentari des d'octubre de l'any passat i en funcions des de desembre. I un pressupost que ningú pot controlar apropiadament. Un any de democràcia encara més tocada.

Una dada brutal

Els mecanismes del ministeri d'Hisenda sempre són laberíntics i s'ha d'haver fet un curset d'iniciació per descobrir algunes coses. Els pressupostos de cada any tenen per costum deixar de fer noves inversions en els últims tres trimestres. Allò que no s'ha licitat l'1 d'octubre, ja passa al projecte de pressupostos de l'any següent. Aquest any el ministre Cristobal Montoro ha anunciat, amb la boca petita i en una tarda canicular d'estiu, que la inversió de l'Estat enguany s'acaba el 20 de juliol. Això suposa parar màquines a mig any, aturar inversions i fer un estalvi de més de 1.200 milions dels pressupostats. Això vol dir que Girona ja ha acabat l'any pressupostari sense cap de les grans o mitjanes obres compromeses adjudicades. O me'n poden dir una? És urgent un nou parlament amb majories relatives per desencallar els grans temes pendents. Uns quants tenim el guió al cap. El que ens falta és que les institucions comencin a funcionar.