OPINIÓ

Dietari

El Collell, el Parc Central, els problemes burocràtics o el quart aniversari del foc de l'Empordà centren les reflexions del dietari d'aquesta setmana.

25.07.2016 | 07:11

Dissabte. De Genesis a Rihanna
Visita avui al Collell, a Sant Ferriol. L'antic internat, del que alguns en tenim un llunyà record, de quan el blanc i negre començava a agafar color -encara que amb un to sèpia-, de quan les sotanes eren endrapades per les arnes d'un nou temps i de quan s'hi va permetre l'accés a les noies, donant un aire nou al vell col·legi de la Mare i regina, i dotant de sentit la vida dels alumnes masculins.

Avui el Collell és un univers Instagram, amb piscines, quads, camps de tot i fins i tot cavalls, on els nens s'hi estan una setmana fent divertidíssims i acolorits campus de vacances. Algú, de nom Anna, em pregunta pels records que m'han envaït en trepitjar-lo de nou. I la veritat és que no trobo en el record moments dolents, tot i que n'hi va haver i molts. Sóc incapaç de recordar-los amb agror. En realitat la poca estona que hi he estat, he estat taral·larejant la darrera cançó que hi vaig escoltar com alumne del vell internat i que no em trec del cap. És el That's all, de Genesis, que competeix amb la realitat inevitable i cruel que sona pels altaveus que hi ha a sota del vell gimnàs, ara convertit en discoteca: This is what you came for, de Rihanna.

Diumenge. Edificis i avions a girona
El país se'ns ha sovietitzat. Uns propietaris que conec volen afegir dos pisos sobre un petit edifici de tres plantes que tenen al mig de Girona però no poden començar l'obra perquè l'Ajuntament els exigeix l'autorització de l'Agència Estatal de Seguretat Aèria. Un document que van sol·licitar el mes de maig passat i que, encara avui, no els ha arribat. Sí!, una agència aèria per aixecar dos pisos al cor de Girona. Uns pisos que, un cop construïts, no evitaran que l'edifici continuï essent dels més baixets de la zona. Si mai entorpeix el pas d'un avió (aquest és el motiu pel qual demanen aquest permís), mig Girona haurà quedat abans arrasada. Vivim en un país ofegat per normes grotesques que han construït un laberint burocràtic absurd.

Dilués. El "MONSIEUR" primer
Aquests dies, Girona i Barcelona estan incomunicades per alta velocitat, entre les nou del matí i les quatre de la tarda, si no s'ha tingut la perícia de comprar el bitllet amb molts dies d'antelació. Els 3 trens que uneixen Girona i Barcelona, entre les 9 del matí i les 4 de la tarda, arriben plens de França i, malgrat aturar-se a Figueres i a Girona, només recullen els quatre gats que van poder comprar els passatges amb dies d'antelació.
Els usuaris de cada dia que intenten canviar el tren d'un dia per l'altre, o fins i tot amb tres dies d'antelació, els és impossible. Els trens estan complets. El mateix li passa a qualsevol persona que es presenti el mateix dia a les taquilles de Figueres o Girona per intentar anar a Barcelona. Impossible.

RENFE mai ha estat un prodigi de programació i planificació. Només cal recordar els vells borreguers que semblaven transports porcins. Ara amb alta velocitat no tens l'opció de viatjar com un porc, únicament no pots viatjar.

Dimarts. Incomprensible
Darrere de la increïble i perllongada situació de degradació inaudita d'un espai tan important per a la ciutat de Girona, com és el Parc Central, no hi ha només la incompetència de l'Estat o falta de capacitat de l'Ajuntament de Girona. Probablement sigui la suma dels dos factors i algun més que desconec. ADIF és una ineficient empresa estatal que ha maltractat Catalunya i molts altres indrets. No és cap opinió, sinó que és informació fonamentada.

Sigui el que sigui o com sigui, entre tots dos han aconseguit destruir els ànims dels veïns de la zona. Això és el que hauria de fer reflexionar, preocupar i generar tensió al govern de Marta Madrenas i de Sílvia Paneque.

Dimecres. País de fireta
Catalunya és un país amateur en moltes coses. D'un temps cap aquí fins i tot és incapaç d'escenificar poder. I això que Josep Tarradellas, però sobretot Jordi Pujol, van inventar una pomposa i quasi creïble iconografia del poder català.

Ara hem passat d'un costat a l'altre. De l'atmosfera Air force one de Pujol, als pretorians pelacanyes del president Puigdemont, confinats 24 hores dins d'una furgoneta perquè no els construeixen un espai i obligats a orinar en qualsevol racó d'una urbanització de Girona per falta de vàter.
 
Dijous. Galls de ple
Les bones fotografies sempre han explicat moltes coses. Com una que observo de la sala de plens de Torroella de Montgrí on hi apareixen l'alcalde desterrat del poder, per una moció de censura, donant la mà i la vara a l'alcalde que recupera el poder. La foto recull dues mirades làser i dos cossos en tensió. Amb el pit fora tots dos, simulant ser dos galls a punt d'entrar en un combat a mort. El rictus polar dels dos, malgrat les altes temperatures del dia, revela pensaments inconfessables i la pressa perquè acabi ràpid la pantomima. Amb l'alcalde sortint, Jordi Cordón, no hi he coincidit mai, però sí que he coincidit alguna vegada amb l'entrant, Josep Maria Rufí, a qui sempre he vist amb cara xiroia. La mirada de vell púgil impressiona.

Divendres. 4 anys del #focempordà
Fa quatre anys de l'anomenat #focempordà. El primer gran foc amb hashtag, que en realitat van ser dos incendis. Un amb moltes hectàrees cremades, a la Jonquera, i un altre, molt petit, a Portbou, en el qual van morir un pare i una filla per l'efecte papallona: en tancar les carreteres de la Jonquera, els cotxes van anar cap a Portbou convertint aquella sinuosa carretera en un infern. Algun cretí consumat va llençar una burilla per la finestreta del cotxe, causant el foc i convertint la carretera en una ratera mortal. En aquell moment es va exigir una millora d'aquella carretera. I els polítics es van afanyar a proclamar compromisos que, quatre anys després, òbviament no s'han complert.

No només això, quatre anys després la Generalitat tornaria a cometre el mateix error. De fet, aquesta setmana es va declarar un incendi al Voló i van tornar a desviar els cotxes de la Jonquera cap a Portbou.

L'estupidesa humana no té ni límits ni remei.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema