Diumenge · Diari de sessions

No imposar, no impedir

31.07.2016 | 09:27
Josep Pla, en una foto d´arxiu.

A les portes de l'agost
S'esllangueix el mes de juliol i amb aquest un any ininterromput d'un no parar en un mar encrespat en el camp de la política i amb alguna ferida de les que ens deixa el pas dels anys com va ser la malaltia ràpida i la mort de l'amic Joaquim Ferrer, el 10 de maig. Necessito descansar, de totes totes. I per descansar, res millor que tornar a Pals, refugi dels temps calmats. He trobat un article de Josep Pla que vincula dos aspectes importants de la meva vida: Pals i Raimon. Les cançons de Raimon són per mi una manera d'explicar-me emocions i orígens. Per mi Josep Pla és el millor escriptor en llengua catalana del segle XX. Tot sumat, em porta a una curiositat ben viva per descobrir el lloc, el moment i els protagonistes encara vius que em puguin ajudar a reviure quan Josep Pla va escoltar per primer cop Raimon precisament en un "modest restaurant de Pals". La curiositat deu ser això: lligar caps. Aquest és el fragment de l'article de Josep Pla sobre Raimon on explica com el va escoltar per primera vegada a Pals:
"L'he sentit tres o quatre vegades en la meva vida. La primera vegada fou a Pals, en un modest restaurant i en una taula ocupada per algunes persones dedicades a l'economia mesocefàlica -per dir-ho en la terminologia de Lord Keynes. Raimon devia tenir, llavors, a penes vint-i-dos anys. En un moment determinat llançà els seus crits alternats amb una modulació afectuosíssima, suavíssima, sobretot en la modulació de les vocals obscures, la o i la u. Totes les persones que ens trobàvem al voltant de la taula quedàrem extremament impressionats. Una personalíssima novetat. Vaig caure en l'error de creure que les lletres d'aquelles cançons, les havia escrites Joan Fuster. No. Fuster no hi havia tingut ni art ni part. Aquest error inicial em serví després, més tard, per pensar en la lletra d'aquestes cançons. A Pals, en tot cas, ocorregué un fet inoblidable. Era una nit d'estiu, del mes d'agost, feia calor, el restaurant donava a la carretera, la finestra era oberta. Una mica després que Raimon s'hagués posat a cantar, s'inicià una aglomeració de gent davant la finestra -aglomeració que anà en augment amb una gran rapidesa com si s'ho haguessin dit, de casa en casa. Era gent de totes les edats i de tots els estaments, la presència de la qual era insospitada per l'hora, perquè ja començava de ser tard. Així, es formà un grup considerable de tocatardans -persones que es posaven a escoltar primer sorpresos, després encuriosits, finalment admirats. L'espectacle era una mica insòlit. La guitarra era molt desguitarrada. Ningú no sabia qui era aquell jove més aviat petit, rossenc, esprimatxat, en cos de mànigues -l'ideal de Raimon és estar en cos de mànigues-, que exhalava, en català de València, una vociferació fenomenal. A la seva dreta hi havia una senyora d'una gran bellesa: Maria Teresa Ortínez. A l'altra banda, un senyor petit, d'una certa edat, lleugerament esmorteït, d'una agudesa de penetració graciosa, menjava amb una avidesa remarcable, una amanida de pebrot i tomàquet -de tomàquets de pera, que a l'Empordà, al mes d'agost, són immortals: era el senyor Joan Sardà. En l'escalfor sòpita de la nit, lleugerament carregada, Raimon emetia les seves abruptes cançons. A pesar de la ironia consubstancial, de la reticència de la gent del rodal, gairebé tothom havia quedat embadocat."

Que tinguin unes bones vacances
No estic gaire segur de poder fer vacances aquest agost. El panorama polític està ben obert. I no hi he volgut entrar, en aquest últim article abans de les vacances, perquè precisament em sembla que ens convé allunyar-nos del brogit del soroll que confon i tornar a les coses essencials. I en aquest camp, simplement estem en un llarg empat en la política catalana i espanyola i entre aquestes on fins ara ningú és prou fort per imposar -gràcies a un món democràtic obert- ni ningú és prou fort per impedir, afortunadament. Tornant a la consigna política de la nova generació de polítics bascos que van saber retrobar el fil de la bona política: no imposar, no impedir. Si anem per aquest camí, anirem bé. L'estiu que bé ja haurem recorregut aquest camí. Els desitjo que tinguin uns bons dies de vacances, si en fan, i ens tornarem a retrobar al setembre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema