Dietari

Passejar pel vestíbul de la imponent estació de Portbou és com perseguir fantasmes. Amb el tancament, no fa pas massa, del restaurant de l'estació, ja no queda cap dels establiments que durant més d'un segle van donar la benvinguda a milions de passatgers de tot el món. Era una estació superba amb una activitat frenètica similar a un gran aeroport actual però amb classe i categoria.

Avui, commou no escoltar ni un soroll remot dins d'un complex tan majestuós. Miro a un costat i a l'altre i no trobo el Banc de Viscaia. Tampoc la llibreria o el Wagon Lits. Les taquilles no tenen activitat. No hi ha a la vella duana ni els seus policies i guàrdies de frontera. Silenci de sepulcre. No puc evitar un atac de melangia quan veig tancat el restaurant de l'estació, el darrer comerç que resistia la falta de passatgers. Un dels restaurants on es va començar a edificar la cuina moderna catalana. Allà va cuinar 20 anys en Pere Granollers, històric xef del mític hotel París de Montecarlo i del balneari Vittel. També Joan Suñer i Alfons Roger. Però sobretot Josep Mercader. El creador del Motel Empordà va somiar els primers plats a les cuines de carbó del vell restaurant de l'estació amb la seva gàbia gegant plena de perdius.

Durant les últimes dècades s'havia convertir en un bar prescindible i invisible per a la gent del poble. Ara llueix un rètol plastificat a la porta oferint el lloguer del local. Al fons encara es pot veure el seu rellotge centenari aturat. Com la resta dels establiments del vestíbul de l'estació... abandonats. Rètols inútils que s'esgrogueiran amb el pas dels anys. Ningú els llogarà. L'estació de Portbou, en una dimensió fantasma amb fulles de tardor arrossegant-se en ple estiu. Mentre passejo em sembla escoltar Midnight, the Stars & You amb un vell so d'orquestra.

Diumenge independentistes desinflats

La desmobilització anhelada pels contraris a la independència de Catalunya era una fantasia excitant... quasi erèctil.

De nou avui ha quedat palès que l'independentisme no és una febrada provocada per pèrfids polítics. Centenars de milers de persones manifestant-se a 5 ciutats catalanes, entre elles a la blasmada Salt. Quina manera més estranya de desinflar-se que té l'independentisme!

Algú es pensa que això s'acabarà amb insults, amenaces o fins i tot ridiculitzant-ho. Ridiculitzar, amb enginy, l'independentisme i els seus símbols, s'ha convertit en un dels exercicis i obsessions més recurrents entre els unionistes més mordaços. Un exercici graciós però del tot ineficaç per solucionar res.

Un altre dia parlarem -de fet ja ho hem fet- dels defectes dels comportaments dels independentistes (dic això perquè avui en dia si no et justifiques quan carregues contra un sol bàndol, de seguida t'insulten).

Dilluns Taxa turística

El president de la Federació d'Hotelers de les comarques de Girona exigeix a la Generalitat que elimini la taxa turística. Assegura que, en alguns casos, els ajuntaments no el destinen a la promoció del territori, que diu que és el motiu pel qual es va crear.

Antoni Escudero s'equivoca. No només es va dissenyar per a la promoció, sinó per corregir els efectes erosionadors del turisme. A més a més, si no es compleix, el que hauria de fer la Generalitat és perseguir els ajuntaments que no ho fan, enlloc de suprimir aquest ridícul euro que es paga per cada pernoctació, no només a Catalunya sinó a tots els indrets turístics europeus amb dimensió i criteri.

Dimarts Fundació Dalí

El Ministeri de Cultura ha comunicat a l'ajuntament de Figueres que li retira la subvenció de mig milió per reformar la casa natal de Salvador Dalí, al 6 del carrer Monturiol, just al costat de la Rambla. Aquest incompliment obliga l'Ajuntament a ajornar de nou aquesta obra de dos milions d'euros que consisteix en convertir la casa en museu.

Fa quasi dues dècades que l'Ajuntament va adquirir l'immoble. Si avui no és un espai visitable és per culpa de l'arrogància de la fundació Gala-Dalí -sovint més fundició que fundació- que des d'un primer moment va desprestigiar i renegar, per motius que costen d'entendre, de l'operació del consistori.

Dimecres Florentino 6 Clyde

Renfe és el desenllaç d'un gran saqueig d'Estat. En va dir nacionalització, que és un eufemisme que descriu diverses coses: adquisició per quatre xavos per part de la dictadura de línies de tren deficitàries o, directament, un robatori a les empreses propietàries.

Va ser just després del cop d'estat de la dreta espanyola i els seus militars. La base de la xarxa actual del ferrocarril català va ser construïda per "capital íntegrament català", com va explicar, a finals del segle XIX, en Claudi Planàs durant la inauguració de la línia entre Barcelona, Girona i la frontera francesa que ell, un visionari, va fer possible.

Actualment les coses han canviat. Quan una concessió fa fallida, com la de l'AVE de Figueres a Perpinyà, l'Estat no només ha d'assumir el deute, sinó que ha d'indemnitzar. I quasi sempre a Florentino Pérez, que va guanyar aquest concurs comprometent-se a construir la línia per menys diners que la resta de competidors. Però després els números no li van sortir. L'Estat, en lloc de penalitzar aquest empresari i els seus socis, li han anat injectant milions dels ciutadans. I ara seran 500 milions més.

Florentino Pérez hauria de ser considerat un dels grans corruptes i corruptors d'Espanya. En lloc d'això el presenten com un model d'empresari.

Dijous La mort del xuixo

Qui vol viure en un món sense pasta de full, lioneses, borratxos, xuixos, flaones, braços de gitano, tartes de poma o tortells? Jo no.

Avui s'ha sabut que les 110 pastisseries artesanes del Gremi de Pastissers de Girona s'han unit a la patronal PIMEC. La idea és que trobin aixopluc. El primer pel que haurien de batallar és per aconseguir crear un bon sistema d'aprenents per evitar l'òbit d'un dels oficis que més felicitat ens ha donat.

Les pastisseries haurien de ser un bé d'interès cultural de Catalunya. Podria ser inspirador que el país tingui ara mateix un president criat a Amer entre nates, sucres i vainilla.Durant les dues últimes dècades han desaparegut desenes d'establiments en pobles i ciutats de les comarques de Girona, substituïdes per artefactes dolços de supermercats i pseudofleques que no donen cap plaer sinó que bàsicament obstrueixen les arteries amb els seus xuixos amargs o cremes àcides.

S'ha trencat el vell sistema de transmissió del coneixement d'aquest art especialment excel·lent al nostre país. Com sosté Ferran Adrià, els pastissers van ser els grans científics de la cuina. Van ser els pioners en pesar els ingredients i en regular amb precisió les temperatures.

La pèrdua de la pastisseria catalana, fruit de la fusió de dolços àrabs i francesos, seria una pèrdua imperdonable.

Divendres Generació idiota

"Pateixo pel dia que la tecnologia sobrepassi la humanitat. El món només tindrà una generació d'idiotes". Desconec si aquesta frase atribuïda a Albert Einstein és seva. Però em va que ni pintada per dir que, de nou, s'ha complert un pronòstic del físic alemany. No només per la dependència narcòtica que tenim de les màquines amb pantalla, sinó perquè en alguns casos, algunes marques s'han convertit en religions.

És el cas de la marca de la poma californiana, que aconsegueix convertint cada llançament al mercat d'un giny nou en un autèntica processó de creients i en una performance ridícula.

Avui hem coincidit uns companys davant d'un establiment el dia que la marca aquesta posava a la venda un nou telèfon. Hem fet tertúlia sobre la llarga cua, els vigilants i la usurpació de la via pública.

Com pot ser que facin hores de cua si demà -demà mateix i no d'aquí una setmana o un mes- podran comprar-lo sense esperar ni un minut? És possible que hagi arribat la generació d'idiotes pronosticada per Einstein que, per desgracia, va morir sense explicar-nos com podem viatjar al passat... per quedar-nos-hi.