COMPANYS DE VIATGE
L'ampliació de la Unió Europea a l'Estat es va fer ràpid i amb una profunda càrrega ideològica. Ja que el comunisme havia col·lapsat estrepitosament, era hora d'integrar ràpid els països de l'aleshores Est -ara hi ha un nou Est- sense demanar gaire si estàvem disposats a compartir un projecte d'integració sempre en procés d'augment. Va ser un projecte molt especialment liderat pels social-cristians europeus. Alemanya volia i necessitava ràpid la reunificació -eren els temps de l'agut Helmut Kohl- i no tenia cap justificació per voler els alemanys de l'Est i no pas els seus veïns. Ara ha quedat clar que aquests veïns i companys de viatge de l'Est -que durant tants anys no van gaudir de la sobirania real sotmesos com estaven a l'esfera soviètica- ara volen ser europeus... a la seva manera, que no és la nostra. A la cimera de Bratislava de la setmana passada quelcom va quedar clar: s'ha acabat una Europa que cada pas que fa és per una major integració. Fins i tot es poden desfer passos fets o, el més probable, ens afrontem a una Europa a diferents velocitats sense subterfugis ni màscares. I aquí tenim el grup de Visegrad -Polònia, Hongria, República Txeca i Eslovàquia- disposat a jugar el seu paper com a socis de ple dret i alhora com a socis que volen posar fre a molts projectes d'integració. Mai han estat a la zona euro i ara estan a punt d'impugnar definitivament la política d'immigracio i refugiats. Vegem-ho.
EL REFERÈNDUM A HONGRIA
El 12 d'octubre, els hongaresos estan cridats a les urnes per expressar en un referèndum si accepten les normes de la Unió Europea sobre quotes d'immigració i refugiats o no. Ja es pot donar per descomptat que guanyarà el no, el no a la política comunitària. L'ultim fracàs de la política comunitària. S'ha acabat el dictat, els països de l'Est han deixat de sentir-se obligats a seguir les indicacions d'Alemanya. I aquí és on Alemanya també farà un viratge en els propers mesos. A la llum dels resultats de les dues últimes eleccions regionals a Alemanya, on la CDU ha quedat fortament perjudicada pel partit d'extrema dreta Alemanys autèntics, la cancellera Angela Merkel ha imposat el missatge que el gran repte de futur de la UE és una política de seguretat comuna. No dic pas que no. Però política de seguretat comuna a la pràctica voldrà dir un enduriment de les condicions d'acollida d'immigrants a Alemanya, colpida pels atacs terroristes, el mateix que la societat francesa. Alemanya ha estat generosa i oberta en la crisi dels refugiats sirians, obrint la porta a més d'un milió de refugiats. Merkel coneix bé els problemes de declivi demogràfic del seu país -i de tot Europa- i com a protestant de conviccions profundes -filla d'un pastor protestant- era sincera en la seva política d'acollida. Ara sap que ha de parar perquè no només està en joc la victòria del seu partit en les eleccions legislatives de setembre del 2017 sinó la propia cohesio del país en un assumpte tan sensible com la xenofòbia i el racisme. Ara en dirà política de seguretat.
O AIXÒ O PITJOR
Mals temps, doncs, per als europeistes federalistes, com jo mateix. Ens haurem d'atenir a aquesta realitat. I amb el fons d'uns acords de cooperació amb Turquia que es fan difícils cada cop que el president Erdogan fa un nou gir a la rosca del seu neootomanisme. Però és temps per reaccionar. Si abans només pensàvem en l'ampliació de l'espai europeu de valors i política, ara hem d'estar vigilants que aquest espai i les seves zones d'influència no es vagin reduint. Els Balcans són un cas paradigmàtic. Montenegro -un país amb menys habitants que la demarcació de Girona- va ser l'escenari d'una incruenta batalla per les zones d'influència. Aquest any ha entrat com a membre de ple dret a l'OTAN. L'opinió pública estava profundament dividida. L'eterna oposició prosèrbia s'hi oposava. Les inversions russes es van incrementant a la costa d'una bellesa espectacular de Montenegro. La partida era essencial: Montenegro completava una zona OTAN que va de Gibraltar fins a Turquia o tombava cap a la posició de Sèrbia -candidata a la integració europea amb tots els galons i estreta amiga de Moscou. L'Europa que ve serà una Europa que trobarà molts partidaris de mantenir i estrènyer els llaços amb Rússia. Alguns de bona fe -seguint la doctrina Javier Solana en els seus anys de secretari general de l'OTAN- i d'altres perquè veuen en el model liberal, i iliberal amb una i a davant, de Rússia una font d'inspiració per als seus models polítics. No es posin les mans al cap. Això passa a Hongria, clarament. Però a França Marine le Pen expressa la seva admiració per Rússia -i rep crèdits russos per la seva campanya. I si amb això no n'hi hagués prou Donald Trump-nét d'un immigrant alemany que va arribar als Estats Units com Dtrumch- també expressa les seves simpaties per Rússia. Trump ha de perdre, oi? Sí, però a dia d'avui s'han registrat més republicans que demòcrates per votar el 8 de novembre. I als Estats Units, com a Gran Bretanya, per votar primer hom s'ha de registrar -en un acte d'expressió d'adhesió democràtica constant i simple. Aquesta Europa diferent és la que tindrem en els propers anys. Res dels Estats Units d'Europa -Churchill era bo fent frases del que ni es creia- però tampoc el derrotisme ni el to destructiu dels euroesceptics. Cal tenir molt present que l'any que ve hi ha eleccions presidencials a França -primeva volta el 23 d'abril- i després parlamentàries, i parlamentàries a Alemanya al setembre. Les posicions seran prudents i conservadores en els dos països. En un cas, perquè Marine le Pen no passi a la segona volta -cosa que sembla molt possible avui- i en l'altre cas perquè l'extrema dreta alemanya no pugi en les enquestes. Si la CDU queda definitivament perjudicada, seria possible un govern dèbil de socialistes, verds i liberals, als que les enquestes pronostiquen un retorn al Parlament amb un modest 6% dels vots.
EL REFERÈNDUM A HONGRIA
Penso que Itàlia es l'ultim país amb un europeisme sincer, en aquests moments. El primer ministre, Mateo Renzi, va ser l'únic que va dir que el rei va despullat després de la Cimera de Bratislava. L'europeisme italià és sincer i antic, de membre fundador de la CEE. És clar que el Moviment 5 estrelles és la veu euroescèptica a Itàlia, però ho és amb la boca petita. Els que ho són de veritat són els de la Lliga nord, que han passat d'independentistes de la Padania -una construcció recent i d'inspiracio simplement fiscal- a partit italià de dreta extrema. Espanya és un país europeista? De retòrica, només. Un any amb un govern en funcions acaba passant factura. Irrellevància en els nomenaments de responsables en organismes internacionals i la pobra foto dels líders del europeus del sud del mediterrani amb 4 primers ministres i un secretari d'Estat espanyol desconegut per l'opinió pública. Rajoy va preferir un dia de campanya a Galícia que una aportació a l'aliança del sud d'Europa. De fet, Rajoy és un home molt de partit, un resistent a qualsevol tempesta. Per això encara vol presentar batalla, no considerant un canvi de candidat per desencallar la investidura. Però no entro en aquest terreny, que ens faria caure a la desoladora actualitat política espanyola. He tingut uns mesos per fer feina, cosa que em permet escriure aquestes notes. Però m'escandalitza un govern sense control parlamentari des d'octubre de 2015.
