Qui resisteix, guanya, o no

03.10.2016 | 07:15

aquesta és una de les dites més conegudes de l'acció política. El president Josep Tarradellas la va adequar als seus temps d'exili i la va transformar en allò de «Dimitir? Mai». De fet, la innovació tarradellista, sense invocar autoria ni pagar drets d'autor, ha estat usada abastament en els darrers anys. Ara mateix la practica ni més ni menys tot un secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, en la seva dèria de convertir la seu de Ferraz en una nova Numància de la seva exclusiva propietat i en la seva tossuderia a trencar totes les regles aritmètiques amb l'única finalitat de ser president del govern d'Espanya, ni que sigui amb l'ajut dels uixers del Congrés dels Diputats i dels dos lleons de bronze que el protegeixen. En Sánchez ha embogit.
El mateix passa a Catalunya des que l'Artur Mas es va tornar sobiranista per finalment optar per l'independentisme. Sempre he pensat que allò dels set anys al desert -oposició- li va malmenar el seu cartesià cap i el seu ben esculpit tall de cabell. Una llàstima perquè estava millor parlant en castellà a casa -segons que s'ha multipublicat- o treballant per a en Lluís Prenafeta en el marc d'una carrera professional que donà com a resultat un zero elevat a l'enèsima potència, fins al punt d'esborrar-la del seu currículum, o fent d'oponent a l'alcalde Pasqual Maragall. És allò de la llei de Murphy: «Si alguna cosa pot sortir malament, segurament sortirà malament». La família Pujol no ho va tenir en compte.
Edward A. Murphy Jr. i la seva coneguda tesi persegueix com irritant ombra el president Carles Puigdemont. Una vegada la rauxa ha vingut a substituir el seny amb el que CiU va arribar a governar Catalunya durant vint-i-tres anys i a intervenir en positiu en la política espanyola fins a condicionar-la, o hi ha trencadissa per un retorn al punt de sortida, la centralitat política, o hi ha seguiment en el camí equivocat del qui el va designar a dit per succeir-lo, com si fos un Franco qualsevol, que era cap d'estat per la gràcia de Déu, segons que es llegia a les monedes del Banc d'Espanya. En Puigdemont, que és un murri nascut en família de comarques i no pas en un pis de la zona alta (i cara) de Barcelona, independentista de tota la vida en el pla intel·lectual, ha escollit tornar a la casella anterior a la que li va traspassar en Mas. Precisa de més temps i de més horitzó.
Parla, ara, d'iniciar noves converses amb les institucions de l'Estat, estiguin encapçalades per qui ho estiguin i quan ho estiguin -i aquí ens surt Sánchez i Ferraz-, però sota la condició que s'accepti d'antuvi que les mateixes no tinguin altra finalitat que acordar un referèndum l'objecte del qual sigui dilucidar si Catalunya segueix a Espanya o se'n va d'Espanya. Això de «o referèndum o referèndum» és una manera com qualsevol altra de tenir entretingut al personal mentre ni es fa res, ni es va enlloc, però se segueix en el govern. En encertades i visualitzadores paraules d'Inés Arrimadas (C's), pedalegen en una bicicleta estàtica.
El condicionant assenyalat pot trencar qualsevol possibilitat d'asseure's i parlar perquè la Constitució diu el que diu i no diu el que alguns d'aquí diuen que diu. Se'm fa, doncs, impossible de pensar que l'Estat -o la Generalitat, per delegació d'aquell- ens cridi a les urnes per votar sobre la nostra permanència o no a Espanya. Aquesta és una qüestió innegociable estigui qui estigui al govern central i sigui quina sigui la composició de les Corts Generals. Essent així, el president Puigdemont s'ha posat la bena abans de produir-se la ferida i ens ha parlat de «convocar» -ell- un referèndum unilateral si fracassen les negociacions, però observin que no ha dit «celebrar» un referèndum. Té el domini del llenguatge i sap que Maquiavel i d'altres, com el mateix Napoleó, ja varen deixar dit que el poble sempre vol ser enredat i enganyat. De moment, ell guanya un any, mentre el seu partit tracta de trobar nom.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema