El dietari de Ramon Iglesias

He visitat l'escola Montessori de Girona. Mai havia trepitjat aquest elitista centre educatiu. És una mena de Pleasantville encerclat per una robusta i corpulenta tanca de ferro colat. No sé si és per evitar que entrin o que surtin. Les tanques sempre són difícils d'interpretar. A l'interior hi ha unes latifundistes instal·lacions que segurament costen tants euros com la resta d'escoles públiques i concertades de Girona juntes. És un espai esplendorós on l'aire lliure sembla filtrat i higienitzat com la bombolla d'un nen bombolla. És tot tan polit i immaculat!

Creuant el parc de lectura per prendre un cafè -un espai verd reservat a llegir- em trobo un antic polític d'ERC: "Què hi fas tu per aquí? No et tenia per algú que porta els fills a un lloc com aquest".

Després d'aclarir-li que no tinc suficient pasta per permetre-m'ho i que, com ell, hi estic de visita per primera vegada per un partit de bàsquet, continua garlant de forma rude: "Em fa una mica de fàstic tot això! M'irrita que uns tinguin tant i altres tan poc. Pensa que a l'escola del meu fill l'altre dia només eren 4 a l'aula perquè era la festa del xai".

Diumenge - Hola, siri!

Sóc dels que ha canviat el que durant dècades va ser l'ambrosíac plaer d'anar al quiosc cada diumenge a buscar els diaris, per unes subscripcions a l'iPad i per una cafetera Nespresso. Constantment em flagel·lo a mi mateix per aquesta mudança intel·lectual. El quiosc i el bar eren grans espais de socialització. L'iPad i la Nespresso són inductors de l'autisme voluntari. Vaig dir que mai hi cauria però la pèrdua de visió, l'odi a les ulleres i el viatge diari en tren em van fer caure a les urpes d'aquest tros de vidre i d'electrònica californiana que et permet passar de les ulleres agegantant els articles fent piu-piu sobre la pantalla amb el dit gros i el dit del cor.

Encara recordo quan anava a a comprar el diari al quiosc de la Gran Via, el de la plaça Catalunya, el de Santa Eugènia o el de la rambla, i m'emportava un vídeo d'en Tintín, un tros d'enciclopèdia que mai completava o un ganivet japonès de la Xina. Aprofitava per comprar alguna postal de Portbou a sota les voltes de Sant Francesc o per fer tertúlia i un vermut amb alguna romanguera. Era fantàstic. Ara em quedo a casa, parlant amb la frígida Siri, a qui mai podré seduir i emportar-me al llit, oblidant aquells temples amb olor a tintes, paper, laques de revistes i caramels amb molt de sucre.

Un dia d'aquests ofegaré amb aigua a la Siri o la rebentaré a cops de martell. Però possiblement ja no quedin quioscos. L'ajuntament de Girona els haurà derruït per fer pàrquings o per alguna cosa per a turistes.

Dilluns - Aigües brutes

El febrer de l'any passat escrivia sobre les aigües brutes de Girona, en referència a unes informacions sobre unes auditories que havien detectat irregularitats econòmiques a l'empresa Aigües de Girona. Una informació que de seguida va intentar desacreditar la poderosa Girona sociovergent. En cap lloc com a Girona la sociovergència ha estat una realitat sociològica, política i empresarial tan congregada, amb una influència implacable. Els vells socialistes i els vells convergents em van apunyalar els ronyons a cada cantonada recòndita de la Immortal.

Ara s'ha sabut que el fiscal investiga per apropiació indeguda qui va ser el conseller delegat d'Aigües de Girona i també investiga l'opaca societat privada que hi ha darrere.

El temps i la justícia diran! Però, de moment, els meus ronyons sagnen menys.

Dimarts - En vidal

Can Vidal és un dels llocs populars que queden a la ciutat de Girona. És el bar i restaurant d'en Vidal, un català d'origen gallec que fa més de quinze anys tenia amb la seva dona un estimat i diminut bar i restaurant a Anselm Clavé, a pocs metres de l'antiga funerària Poch, i ara tenen un apreciat bar i restaurant a la plaça Miquel de Palol, la de la tirolina.

Al matí, esmorzars amb bull blanc, botifarra negra...; al migdia, potents menús; i cada vespre, partides de botifarra o de qualsevol joc de cartes amb la canya sempre amb el punt de fred i d'escuma precisos. I divendres i dissabtes, el zenit: braves, lacón, pop a la gallega, croquetes, xoricets, pebrots... I sobretot Albariño i orujo.

Llocs com Can Vidal són antídots contra els Starbucks, Hard Rock i abominables franquícies que assassinen la singularitat.

Per cert, al nou parc Central hi ha un regidor de l'ajuntament que somia instal·lar-hi un Hard Rock. Impedim-ho!

Dimecres - Depredadors

Els hotelers de Girona reclamen la construcció d'un gran port esportiu a la Costa Brava. El president que representa tots els hotelers, Antoni Escudero, proposa ampliar el port de Roses perquè, diu, és "molt necessari per al turisme".

Els debats sobre el futur de la Costa Brava i el seu urbanisme -el primer, el 1976- sembla que no ha penetrat en aquells caparrons que, buscant el benefici immediat, no dubten a proclamar la destrucció de paisatges esculpits durant milions d'anys. Individus que no dubten a atemptar contra el futur. Sortosament aquesta societat té avui en dia anticossos contra els depredadors. Són els grups conservacionistes, ecologistes o, simplement, gent que s'estima casa seva, que impediran que els depredadors continuïn desfigurant la Costa Brava.

Dijous - Esclaves sexuals

Començo a pensar que la política espanyola també té interessos inconfessables en el multimilionari i repulsiu imperi de la prostitució. És incomprensible com, després de 20 anys de debat polític, encara no s'hagi regulat per llei de bombardejar i degollar les màfies de tràfic de noies. Sobretot amb dades com les que avui ha fet públiques, a Figueres, el Consell de l'Advocacia Catalana: el 80% de les dones que exerceixen la prostitució ho fan obligades o sota pressió.

I, segons la Policia, poden arribar a ser el 90%. Moltes d'aquestes dones són enganyades a venir a Catalunya des dels països més pobres i després les converteixen en joguines sexuals fins que es trenquen.

De la mateixa manera que, de sobte, ens vam despertar en un dels països on més han saquejat les arques públiques, és possible que en un futur no massa llunyà ens emportem una dolorosa sorpresa en saber qui hi ha darrere d'aquest immens prostíbul poblat d'esclaves sexuals que és aquest corromput país.

Divendres - Monocultiu aeri

L'any que ve a l'aeroport de Girona hi operaran deu companyies aèries diferents. L'anunci l'ha fet el secretari d'infrastructures i mobilitat, l'urgellenc de Girona Ricard Font, i per primera vegada representa que s'han fet les coses bé. Sobretot per haver colpejat la dictadura de Ryanair, buscant companyies que li puguin fer pessigolles.

L'any que ve l'aeroport tindrà 2 milions de passatgers. Lluny dels més de 5 milions que va arribar a tenir amb l'auge dels irlandesos, però un punt de partida molt més sòlid que aleshores, gràcies a la diversificació de companyies.