Un home fora de guió

Escric aquestes ratlles el dissabte a la tarda, després de dinar. A aquesta hora el Comitè Federal del PSOE està reunit encara en una gran discussió de com voten i què. En definitiva, un gran embolic. A aquestes hores, doncs, no es pot escriure res de definitiu sobre el desenllaç d'una guerra de partit que pot ser definitiu a l'hora de saber si hi ha legislatura o no. Com és de volàtil la política que no s'actualitza, com té explosions aparentment imprevistes. Ara que s'escriu tant del present socialista, permetin-me escriure d'un passat que pot explicar l'aluminosi del present.

Qui va cometre un error de manual va ser el candidat Joaquín Almunia, que va dimitir la nit electoral de les eleccions de l'any 2000 donant pas a una gestora presidida per Manuel Chaves i un congrés impredictible el juliol de l'any 2000. Les retirades d'escenari s'han de fer quan arriba el moment, però sempre de forma ordenada i deixant uns bons fonaments per al futur. En aquell congrés de juliol de l'any 2000 van competir quatre candidats: José Bono, Rosa Díez, Matilde Fernández i un diputat bastant desconegut de Lleó de nom José Luis Rodríguez Zapatero.

Rosa Díez va fundar un nou partit del que ja es coneix l'ascens a la glòria i la caiguda a l'extraparlamentarisme -en aquests moments els taronges ja ho deuen veure a venir. Aparentment, havia de guanyar José Bono (qui sap quin socialisme beat i jacobí hauríem presenciat). Bono va ser el primer guerrista que va abandonar Alfonso Guerra l'any 1986. Això Guerra ho tenia gravat a foc en la seva memòria. I davant l'escenari que el seu íntim deslleial antic amic Bono fos secretari general del PSOE va ordenar els seus fidels votar al jove i desconegut diputat de Lleó, president provincial i de cognom Zapatero. De tal manera que la candidata guerrista Matilde Fernández es va quedar amb menys vots que avals.

La canonada del vot sempre ordenat del guerrisme havia fet un by-pass cap al zapaterisme. Així m'ho va explicar Alfonso Guerra dinant un dia a Madrid (s'ha de parlar amb els que pensen diferent, s'ha d'anar de copes fins i tot amb el dimoni). També em va dir Guerra que a la vista dels resultats del lideratge suflé de Zapatero se'n penedia molt de la seva decisió.

El guerrisme va obrir, doncs, les portes a l'inici de la inconsistència política i intel·lectual del PSOE posterior a Felipe González. És clar que si aquella nit Almunia no hagués tirat el barret al foc, potser les coses s'haurien pogut fer millor. Encara no tinc novetats de la seu del PSOE, ja ens avisaran, doncs.

Un personatge fora de guió

Excepte en les dues vegades que Pedro Sánchez ha encapçalat les llistes electorals del desembre i el mes de juny, les altres dues legislatures que ha estat diputat ho ha estat a mitja legislatura i perquè ha corregut la llista socialista per Madrid. Regidor a la capital del Regne d'Espanya apadrinat per Trinidad Jiménez, va ser un voluntariós diputat de tropa. Era vocal de la comissió d'afers exteriors i un cop, després d'escoltar-me parlar de Bòsnia-Herzegovina (devia fer poc que havia descobert l'increïble i magnètic món dels Balcans) se'm va apropar i em va dir que ell en sabia de Bòsnia perquè hi havia estat de jove becari en la missió de l'alt representant de Nacions Unides. Ell deia de cap de gabinet però el temps va deixar clar que de becari (tots n'hem estat algun dia).

Li vaig dir que podia presentar alguna proposta de resolució sobre Bòsnia i se li van obrir els ulls: per fi tenia una oportunitat per parlar en comissió. La vida és un tango i el que em va estar infinitament agraït perquè li donava l'oportunitat d'una intervenció en comissió avui és el que fa ballar per un peu la política espanyola.

Després la portaveu parlamentària Soraya Rodríguez-diputada valenta i jacobina de Valladolid- li va encarregar que fos el portaveu dels assumptes de canvi climàtic. Ara diu que els documents que li va demanar per la setmana següent no li van arribar fins sis mesos després. Aquells temps Sánchez tenia bons avaladors: Elena Valenciano i José Blanco.

Ara tots dos estan radicalment enfrontats amb ell. Però Sánchez es refia de les bases del partit. El socialista fora de guió mira molt de prop la jugada del líder laborista britànic Corbyn, que va perdre el suport de la majoria dels diputats laboristes però que va recuperar el suport de la majoria de la base dels militants -després d'esperar uns mesos per l'entrada dels simpatitzants del Moviments Millenium, com un Podem que va preferir fer entrisme al laborisme britànic que no pas fundar un partit nou. El sistema electoral britànic majoritari no fa gens fàcils les coses als partits nous i secundaris.

La visita dels alemanys

Dimarts que ve ens visiten una delegació de diputats alemanys que vénen a veure els portaveus d'afers europeus dels diferents partits perquè els expliquem, tots junts, per què no es forma govern a Espanya. Difícil d'explicar a uns cervells alemanys.

I qui vindrà del partit socialista? I quina versió donarà? Una curiositat que ratlla l'angúnia.

Un any d'opacitat

Divendres vaig registrar 75 preguntes parlamentàries per saber si el govern ha gastat les partides en inversions pressupostades per al 2016 a les comarques gironines.

L'evidència empírica de les no obres als trams de la N-II i la no licitació de cap nova obra -només 17 milions en obres de millora, ben curiós- fan presagiar que l'Estat ha incomplert un any més amb Girona, la penúltima província en inversió per càpita en els últims cinc anys, només per davant de Granada. Què deu passar a Granada?