En aquest mateix diari, i des de fa anys i panys, he anat dient que la política és també pedagogia. Si l'ésser humà disposa de la nota diferenciadora de la sociabilitat, és a dir, no viu sol i necessita conviure amb els seus iguals, la política, aleshores, és simple conseqüència de la seva naturalesa. La política entesa com l'administració diligent del comú. De tot allò que interessa a tothom malgrat les distintes i sovint contradictòries mirades que s'hi donen.

L'exercici de la política comporta l'abandonament dels maximalismes i el conreu dels possibilismes. Si aquestes dues premisses no es donen, el resultat és l'aturada de la governació de l'interès general. Per això és convenient que, des de la discrepància, s'arribi a la lògica de l'entesa, que mai voldrà dir abandonament dels principis de cadascú. Perquè això sigui assolible, s'ha d'arxivar el terme «enemic» i substituir-lo pel d'«adversari». Encara millor: el d'«adversari digne», atès que és la millor expressió d'una conceptualització interioritzada de la democràcia. El pluralisme, sobretot la seva acceptació, és un acte de dignitat.

Que a aquestes altures de la pel·lícula, Espanya encara s'interrogui sobre la conveniència o no d'uns terceres eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat no és causa de res, sinó resultat explícit que, malgrat els gairebé quaranta anys seguits que fa que practiquem la democràcia, sinònim també de respecte vers l'altre i de intensitat de respecte vers els resultats electorals, pot més la convulsa història del país que no pas l'exercici de responsabilitat dels seus líders polítics. Tots ells.

Si el PP ha guanyat les dues eleccions viscudes, però ho ha fet sense aconseguir la majoria absoluta en el Congrés dels Diputats, és ben lògic que la suma de la resta de l'electorat es mostri contrari que el seu cap de files, Mariano Rajoy, sigui investit president del govern.

Els pot molestar i fins i tot irritar, però ha guanyat qui ha guanyat i tot diu, sobretot després d'haver-se practicat, que la suma de voluntats expressades per l'arc parlamentari majoritari no és possible. En la distància ideològica i en els diferents plantejaments tàctics i fins i tot estratègics, tots ells ben legítims, es troba la causa de la no existència d'alternativa al líder popular.

Que això esdevingui frustrant per a molts més electors que votants ha tingut el PP, no hauria de generar la inestabilitat i la ingovernabilitat d'Espanya perquè, com deixo palès en el llibre que recentment he publicat, l'exercici de la responsabilitat de les forces polítiques, unes més que d'altres, ens hauria de garantir l'existència d'un govern. Em permeto posar tres exemples clau: Els presidents Suárez, Calvo-Sotelo, González i Aznar, ens els anys 1979, 1981, 1983 i 1996 no varen disposar de majoria absoluta, però en cap cas es va produir un intent de «gran coalició» a la contra i en tots els casos CiU els va garantir investidura i estabilitat parlamentària.

Sí, ja sé que avui gairebé tothom qüestiona aquells suports, sobretot i principalment a Catalunya, però tampoc ningú no es pregunta on seríem avui si aquells governs haguessin esdevinguts ànecs coixos. Es trobaria Espanya a la Unió Europea? Pertanyeria Espanya al Consell de Seguretat de l'ONU? Disposaria Catalunya de l'actual sostre competencial en matèria d'autogovern?

S'hauria produït el gran canvi social i de progrés educatiu, cultural i econòmic mai abans guanyat en els nombrosos segles precedents?

La meva resposta és que no i en cap cas. En política no hi ha mai la línia recta; és una ziga-zaga constant, però que sempre es troba recompensada si s'exerceix responsablement. És el que aleshores va fer CiU i sembla que avui ningú no vol practicar. Ni tan sols els propis hereus d'aquesta destruïda i enderrocada CiU. Un veritable llàstima que a tots ens pertorba.