Després d'un any

Fa un any just que es va firmar el decret de convocatòria de les eleccions del 20 de desembre de l'any passat. Aquesta setmana, per primer cop he treballat al Congrés en un ambient en el qual es respirava horitzó de certesa. Sembla clar que el PSOE permetrà governar en minoria al PP. El socialisme espanyol tenia dues alternatives: o armar una majoria alternativa -que numèricament li sortia després de les dues eleccions- que la seva percepció de la clivella de la política catalana ha fet impossible en els dos casos o pactar el preu d'una abstenció a canvi d'una aplicació parcial del programa electoral. No han sabut fer cap de les dues coses i el que podia ser una abstenció condicionant acabarà essent una abstenció vergonyant i encara amb vots socialistes díscols.

No serà una legislatura curta

Un cop conegut el viratge accidentat dels socialistes, s'ha instal·lat el lloc comú que estem davant d'una legislatura curta. En el sistema institucional espanyol és difícil aconseguir la investidura -més vots a favor que en contra a diferència del País Basc on el guanyador té la presidència si no hi ha una majoria absoluta en contra- però encara és més difícil fer caure un govern perquè requereix una majoria absoluta alternativa amb un candidat a president del govern. El repte del govern de minoria serà trobar socis per tirar endavant les lleis indispensables, començant pels pressupostos. Es detecta impulsivitat i espontaneïtat per part dels dos partits nous: en un cas una ànsia per esmenar tot el que s'ha construït durant anys -el treball silent i un cert concens de la resta ja els durà a abaixar els fums- i en l'altre cas una vocació decidida a la confrontació, la irrellevància i l'agitació dintre l'hemicicle. Si van per aquest camí, perdran una oportunitat d'or i les tesis d'Iñigo Errejón, l'home que parla un català perfecte dels seus mesos feliços a Bàscara escrivint la tesi doctoral i vivint la vida.

L'agenda energètica

Es parla aquesta setmana, en el munt de rumors sobre un possible nou govern, d'un increment de ministeris, fins a catorze o quinze, i un nou ministeri d'Energia i Medi Ambient. Ja veurem si és així. Però és una combinació encertada. Dijous vam ser convocats els portaveus de política europea a dinar amb el comissari europeu Miguel Arias Cañete. Un reservat del restaurant La Ancha, porta a porta, i un retorn en els temps que es creaven climes per parlar francament a porta tancada. Si l'anterior legislatura va ser el cop de destral a les primes a les energies renovables que va inventar Zapatero i que va cancel·lar Rajoy -per fer estalvi de quatre mil milions d'euros- ara les energies renovables tornaran per imperatiu de la política europea. El Conveni de París sobre el Canvi Climàtic ha passat desapercebut enmig d'un any tan sorollós però l'aplicació a la Unió Europea ens farà avançar decidits cap al cotxe elèctric. Cañete sosté convençut: el 2060 no hi haurà cap cotxe de benzina i el 2030 la majoria ja seran elèctrics. Porto l'aigua al molí de les coses de casa: la connexió subterrània de gas entre la península Ibèrica i França a través de la Jonquera, el gasoducte MidCat. Els francesos sempre s'hi han mostrat refractaris perquè ells s'alimenten de l'energia nuclear. Però la geopolítica i Rússia han fet canviar les coses. El MidCat ja no és un assumpte local, és l'alternativa per connectar amb el gas d'Algèria i no dependre del gas rus. Serà una obra subterrània i amb poc rebombori mediambiental. En tot cas, serà una oportunitat per negociar alguns beneficis per les comarques gironines, tan creades d'infraestructures energètiques i de serveis.

Les concessions de l'AP-7

Ara que sabem que hi ha un horitzó de legislatura, és l'hora de posar l'atenció també en el final de les explotacions de l'autopista AP-7. Concretament el tram Barcelona-Montmeló s'acaba el 2018 i el tram Montmeló-frontera francesa s'acaba el 2021, el 31 d'agost d'aquell any. Serà el moment de vetllar perquè el final dels peatges arribin. Quedaran peatges tous de conservació - com en tantes parts d'Europa- però tenim a tocar el final d'un país fiscalment drenat i amb peatges a dojo. Alguns diuen que les empreses s'hi oposaran però les empreses explotadores ja fa temps que veien venir el final i han aixecat el vol construint autopistes en altres parts del món. Feina per a la legislatura que sembla arrancar.

Reforma electoral exprés

Hem fet una reforma de la llei electoral en 48 hores per evitar que si finalment hi hagués eleccions aquestes se celebressin el dia de Nadal. Una ocurrència de Mariano Rajoy pensant que així podia fer pressió al PSOE. Ben mirat, una ocurrència ben temerària. He aprofitat la reforma per presentar i defensar dues esmenes plenes de sentit comú: que els votants residents a l'exterior puguin votar electrònicament (magnífic banc de proves per a futures votacions electròniques) i que els invidents que ara ja poden votar en paperetes en llenguatge braille per totes les eleccions menys les municipals (una batalla que vaig guanyar el 2011 i de la qual em sento content) també puguin votar en secret, amb paperetes braille, per les municipals d'aquí a dos anys i mig. Les dues han estat rebutjades. I no pas per la majoria absoluta del PP -un malson del passat- sinó pel bloc de diputats PP-PSOE-Cuitadans. Espero que aquesta no sigui la majoria habitual de futur perquè no seria res més que una prolongació de la gran crisi de final d'etapa que, alguns, miops, no han volgut corregir.

Ramon Trias Fargas

Ahir va fer 27 anys de la mort de l'economista i polític Ramon Trias Fargas, home culte, lliure, liberal, cosmopolita i estretament vinculat a Santa Cristina d'Aro, on reposen les seves restes.

Trias Fargas, impulsor de la primera llei d'inserció laboral de les persones amb capacitats diferents, liberal que lluitava contra l'economia d'amiguisme, llastre encara present -vegi's TPFerro. Ramon Trias Fargas és un element inspirador per al Partit Demòcrata Europeu i Català, que es coneixerà com a Partit Demòcrata, després de quatre mesos de traves per part del ministre de l'Interior. Trias Fargas era partidari de la llibertat individual i col·lectiva, era un assidu de les convencions del Partit Demòcrata nord-americà i era partidari de partits normals, útils i ideològics. Han hagut de passar molts anys per arribar fins aquí.