El títol ho diu tot: "Cuando pintábamos algo en Madrid". O sigui, com a contraposició al fet que ara no pinten res. És el que explica el polític gironí Josep López de Lerma en un llibre de microrelats de la seva etapa parlamentària que acaba de veure la llum, editat per Economia Digital.

López de Lerma és, juntament amb Joaquim Nadal -cadascú en el seu espai- el polític gironí amb més influència des de la transició política fins a l'arribada de Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat. López de Lerma va ser parlamentari al Congrés de 1980 fins a l'abril de 2004, quan Rodríguez Zapatero guanya les eleccions. Quatre anys abans, constatant que els nous aires de CDC no eren els seus, ja havia insinuat que seria la seva última legislatura. Durant la seva llarga etapa política, va ser president de CDC a Girona, diputat, portaveu de CiU i vicepresident del Congrés dels Diputats. Va viure el 23-F, el corró de les majories absolutes del PSOE i va ser un protagonista directe del desenvolupament dels pactes de CiU primer amb el PSOE i després amb el PP. Actor i testimoni des de la primera fila. Sempre com a home de confiança de Miquel Roca.

Cuando pintábamos algo en Madrid és una autobiografia de microrelats, farcits d'experiències en primera persona de com funciona l'Estat, els pactes, les discrepàncies pactades i també algunes misèries de l'exercici de la política. I de com CDC, amb Pere Esteve i la seva declaració de Barcelona i l'entrada dels joves del "pinyol" a l'entorn de la família Pujol-Ferrusola, va anar derivant cap a posicions molt allunyades del possibilisme que havia practicat CiU a la política espanyola. Els lectors del Diari de Girona ja coneixen perfectament el pensament de López de Lerma en aquests temes, a través dels seus articles setmanals en aquest rotatiu. I que no escriu per quedar bé ni per divagar, sinó per analitzar i opinar. Les seves opinions sempre són compromeses.

Jordi Pujol i Miquel Roca

Del seu partit, surten ben parats Miquel Roca i Jordi Pujol. Gens, Pere Esteve i Artur Mas. I no gaire, Xavier Trias, que va ser cap del grup parlamentari al Congrés durant la seva última legislatura com a diputat. Si bé tothom sap que López de Lerma estava enquadrat en el sector conegut com a "roquistes", després de llegir el llibre no en queda cap dubte. López de Lerma, però, mostra absoluta fidelitat i reconeixement personal a Jordi Pujol, tot i que en algun dels microrelats queden evidents diferències polítiques.

La principal discrepància de López de Lerma amb Jordi Pujol és que aquest rebutgés per sistema, i per interès personal, les diferents propostes d'entrar en un govern de coalició, primer per part d'Adolfo Suárez, després Felipe González i, finalment, José María Aznar. Aquest en dues ocasions, l'última fins i tot quan tenia majoria absoluta. Atribueix a Pujol aquesta sentència en una Executiva de CDC: "No ens deixarien sortida per a la reivindicació". I escriu: "Si alguna cosa va deixar clara Jordi Pujol fou que defensar el Govern de coalició equivalia a estar contra ell". Pels mateixos motius, Pujol va impedir que López de Lerma fos president del Congrés després del pacte del Majèstic. Federico Trillo ja l'havia felicitat: "Enhorabona, Josep, seràs el nou president del Congrés". El diputat gironí li va deixar clar que no ho seria mai: "El seu ego -referint-se a Pujol- és majúscul encara que ell ho amagui. ¿Com vols que un dels seus vagi davant seu en la prelació d'autoritats? Aixó és definitiu, Federico, que t'ho dic jo. Així que seràs tu el nou president". I així va ser.

Artur Mas

La falta de sintonia amb Artur Mas queda clara en diferents passatges del llibre. Per exemple quan PP i CIU negociaven una rebaixa de les comissions bancàries per l'ús de les targetes de crèdit i que perjudicava els petits comerços. Mas el va obligar a mantenir una reunió amb la patronal de la gran banca; una reunió educada però carregada de tensió. La gran banca va perdre la batalla. O quan López de Lerma l'informa que el pacte del tripartit és un fet i Artur Mas li respon: "No ho has entès bé". El resultat final també és conegut de tothom. Artur Mas va seure set anys a l'oposició.

Exposa la seva perplexitat per l'elecció de Mas com a nou líder de CDC. "A la búlgara", ho defineix. I explica els motius de la successió: "La família Pujol va escollir Artur Mas com el gendre perfecte de Marta Ferrusola per a succeir-lo, a l'espera que el seu fill Oriol Pujol creixés en edat i en maduresa. Ha resultat que no respecto el segon".

El llibre permet conèixer des de dintre uns anys apassionants de la política espanyola. Lerma explica com es va liquidar el grup parlamentari del PSC de la mà d'Alfonso Guerra i Eduardo Martín Toval, aquest últim aleshores portaveu dels socialistes catalans; la perplexitat del grup de CiU pel nomenament del jutge Pascual Estevill com a membre del Poder Judicial; com van desactivar una comissió parlamentària que volia incloure el cas Casinos; com va ser espiat quan presidia la comissió del cas Roldán; com Joan Rigol pretenia presidir el Senat i es va quedar amb un pam de nas; o com va haver de resoldre, en vigilies d'unes eleccions, que no saltés a la llum pública que el vertader propietari de l'Eix Transversal, l'obra emblemàtica dels Governs Pujol, no era la Generalitat sinó l'Estat, que era qui havia pagat les factures. En un llibre amè, directe i de lectura ràpida, López de Lerma passa comptes a la seva vida parlamentària. En alguns casos, amb factura.