Diguin el que diguin els mitjans públics de la Generalitat de Catalunya i els seus socis, els mitjans privats hipersubvencionats, l'alcaldessa de Berga no fou detinguda per posar una estelada al balcó de l'Ajuntament, sinó per no comparèixer davant el jutge quan aquest la va citar en dues ocasions. L'actuació del jutge fou impecable. Es troba regida per la llei i la desobediència a una citació judicial s'integra en el Codi Penal.
També fou impecable l'actuació dels Mossos d'Esquadra, aquesta vegada com a policia judicial, en detenir-la en el seu domicili i portar-la fins a la seu judicial seguint ordres del jutge. El fer d'un i altre -jutge i Mossos- es troba sota emparament-obligació legal; l'actuació de l'alcaldessa es troba fora de la llei. Aquí i arreu del món regit pel principi de legalitat i legitimat aquest per la democràcia.
Una persona gens sospitosa de pertànyer al «bàndol unionista» com ara l'escriptor i ideòleg independentista Francesc-Marc Álvaro, tot comentant els fets de Berga, ha recordat que fa més d'un any que repeteix que «l'independentisme català no té rumb clar i unificat». Només cal veure com els líders polítics de l'independentisme que s'asseuen al Parlament de Catalunya van passant «pantalles«, com es diu en el seu lèxic, sense moure's de l'escó per comprovar que l'Álvaro té raó. Somien, somien i somien, mentre res no es mou ni res no s'aconsegueix.
El darrer episodi de l'anomenat «procés» l'ha protagonitzat la CUP per posar sal i pebre a tanta harmonia entre l'antiga Convergència i ERC, per no fer res més enllà de predicar bones noves que mai no arriben.
La CUP es distingeix dels republicans i dels exconvergents per disposar d'una estratègia a llarg termini -el canvi de sistema polític i econòmic- i de moltes dotzenes de tàctiques per arribar-hi. Ara els ha posat l'ham de la desobediència a les lleis i a la justícia per burxar en les contradiccions de Junts pel Sí (JxSí). Pels «cuperos», la independència és una eina al servei d'una determinada doctrina revolucionària respecte del sistema, però encara avui ni els antics convergents ni els republicans s'han adonat que els seus socis parlamentaris -socis inestables- els arrosseguen pel pedregar sabent que la dissolució del Parlament i la correlativa convocatòria electoral fa por (i molta) al govern del president Carles Puigdemont. El «procés» ha canviat de carril, diu l'antic conseller Josep Miró i Ardèvol (govern de Jordi Pujol), i no li falta raó, perquè la CUP ha imposat allò tan primari d'«acció-reacció» que al ?carrer vol portar, ja que l'agitació social és la seva principal arma politicoelectoral.
Des del president Puigdemont a la Marta Rovira, passant per la vicepresidenta Neus Munté, un bon grapat d'alcaldes i d'alcaldesses de l'antiga CiU i d'ERC principalment, l'agutzil del PTDCat, Marta Pascal, o en Jordi Turull, president del Grup Parlamentari Junts pels Sí, han caigut de quatre potes en el parany muntat per la CUP i els han regalat tones de «desobediència» que només ens porten a un país en fase de destrucció.
Sort n'hem tingut, del conseller Jordi Jané, titular d'Interior, que ha defensat l'actuació dels Mossos d'Esquadra, la llei i l'ordre, mentre el seu company, Santi Vila, a l'armari tornava per un «si de cas...», després de manifestar, fa pocs mesos, que JxSí no podia ser presoner de la CUP per entendre-la com una formació «extremista» amb «grans despropòsits i grans disbarats», endemés d'«ocurrències». Però ja és prou conegut que, en política, hi ha individualitats que tenen l'estrany do de convertir-se en tribu de follets quan arriba la tempesta generalitzada. El de Figueres n'és una, d'individualitats.
I l'Oriol Junqueras? Doncs, muts i a la gàbia, missing, mentre felicita distingits membres del nou govern d'Espanya i queda «a quedar per veure'ns i seguir parlant». Sap com ningú que ell és el cridat a enterrar la rauxa i a fer tornar el seny. Quines coses!, però ja ho té advertit Quixot a Sancho des de fa segles.
