El Consorci de Benestar del Ripollès ha fet pública una cara d'una dona maltractada de 35 anys de la comarca en la que relata el seu dia a dia i recorda els abusos que ha patit:

«Avui tampoc me´l porta...

Torna a incomplir el conveni. I el cor s´encongeix i quatre llàgrimes perdudes rodolen per les galtes, quatre només, perquè les altres ja van ser vessades; ja fa molt de temps...impotència, desconsol, desengany, tristesa i dolor...i el meu fill de 9 anys amb un fil de veu a l´altra banda del telèfon que em demana que el vagi a buscar a casa el papa...

He estat durant molts anys una persona maltractada per la meva parella, des de l´inici de la relació em va intentar aïllar de la meva família i amistats, teixint així la famosa teranyina mica en mica, dia a dia, dipositant en mi les seves pors i els seus dimonis interiors...-Què, prefereixes està amb ells que amb mi? ...I després venia allò de -No puc viure sense tu..." insults i crits -Ets un fracàs...-beneita....-desgraciada... i tot seguit -"-Perdona t´estimo, no hi tornaré"...convençuda de que m´estimava sempre submisa als seus desitjos intentava complaure´l cedint fins i tot a pràctiques sexuals no desitjades, i un diumenge qualsevol arriben els maltractes físics, allà on més mal fa i on no es veu, després les disculpes disfressades... i de cop tu ja no ets tu, tot gira al seu voltant, et controla cada pas, ja no quedes amb cap amiga per fer el cafè, no pots anar a cap sopar d´empresa, i d´amics ja no en vols, massa complicat... es veu que et vols "follar" a tots els homes que per casualitat treballen amb tu, es creuen amb tu o estan darrera teu a la fila del súper. De sobte i sense fer cap curs d´interpretació ets una gran actriu una "chica Almodóvar" a la catalana, ja que de cara a l´exterior, fas veure que tot va bé inclús expliques que és el millor, home, amant, pare...amagant sempre la crua realitat....

I ho ha aconseguit. Ja t´ho creus, no ets res sense ell i passes a ser la seva marioneta que mou com i quan vol... la famosa autoestima, que tant hem de reforçar als nostres fills, cau en picat...ja no et reconeixes en el mirall trencat.

Dues vegades vaig viure dues escenes "gore" en les que vaig estar a punt de deixar de respirar...recordo una corredissa escales avall, els seus ulls desencaixats i la seva mà al voltant del meu coll apretant-lo amb força, el meu cos contra la paret i el seu puny colpejant amb força la meva orella... Aquell dia no vaig denunciar, ell va tornar a estirar el fil adequat de la teranyina i vaig tornar a caure, són persones manipuladores i capaces d´amagar el seu jo real durant molt temps. Però no us enganyeu no canvien...NO PODEN, són així.

Mentides, infidelitats, enganys un deute econòmic...tot sembla una pel·lícula de ciència ficciódes de la distància...

Vam tenir un fill, increïble. És sensible, intel·ligent, espontani...cada dia m´ensenya valors nous.

Ara em rellegeixo i em pregunto igual que tu lector/a. I perquè no el deixava?...la gran pregunta... doncs no tinc una resposta concreta, analitzant-ho, crec que és perquè tens molta por perquè t´ha fet sentir tan petita que el veus a ell un gegant capaç de tot...de fer reals les amenaces, -Et mataré... mataré als teus pares... i molt en el fons, penses que canviarà i t´has proposat ser l´heroïna d´una història, que encara no ho saps però no té un final feliç...

Crec que no vaig entendre bé el conte de la rateta que escombrava l´escaleta... aquell dia estava distreta...

I és que l´amor no té propietari, ni ets meu ni sóc teva, ni res sense tu ni tot amb tu, ens hem d´estimar lliures, i el final del conte el príncep no és tan blau ni t´ha de salvar de res , i sí les princeses es tiren pets i les pors cauen quan creus en tu mateixa i perquè no, tot és possible, i absolutament SEGUR!... pots viure sense ell perquè ets increïble, forta, poderosa i sana, ets valenta, dinàmica i plena de vida, com diu el meu mantra que el senyor Albades va escriure un diumenge qualsevol.

Podria omplir pàgines de literatura d´aquesta meva explicant-vos com els meus amics i la meva família van estar al meu costat patint en silenci, sempre allà per si jo mai feia el pas, per si aixecava el dit per demanar ajuda. Són increïbles i els hi dec la vida.

I també com he tingut la sort de topar amb "àngels de la guarda", professionals que no sortiran mai a la tv, ni es farà viral cap comentari seu, persones que des de l´anonimat salven vides... no sé si en són conscients, jo els hi recordaré...perquè mai deixin de fer-ho.

Perquè SÍ, vam sortir de la presó en la qual vivíem el meu fill i jo, un diumenge qualsevol...

Vam marxar amb l´ajuda de la nostra família i amics agafant bosses industrials d´escombraries i omplint-les de roba i altres objectes, no absolutament necessaris, en moments així no fa falta cap llibre de " la màgia de l´ordre" ja es fa una selecció natural de quines coses materials són importants......bàsicament res.

Arriba el dia que la fa molt grossa, traspassa el límit de la teva POR, el meu fill en el meu cas, i ho veus clar que els desprecis i les embranzides d´ira cada vegada poden ser més punyents, ja n´hi ha PROU, I DENUNCÏES. En general no em considero una persona creient d´un ésser superior, no sóc religiosa però sí que crec en les persones i la seva energia, la seva força i de com la unió de moltes voluntats i actes "poden moure muntanyes". Per això avui demano que denuncieu per vosaltres, pels vostres fills, per totes aquelles persones que ho hem fet i per totes aquelles que ho han intentat i a última hora la por les ha fet tirar enrere, i sobretot per les que ho faran.

El meu dia a dia, és donar eines al meu fill perquè tingui l´autoestima ben alta i NINGÚ el pugui manipular, ni tingui por d´explicar-me el que passa cada moment que no és al meu costat, i sobretot que no segueixi aquest patró que la justícia vol garantir que tingui a prop, que no repeteixi els insults, els crits, el masclisme, la conducta del pervers narcisista... quelcom em diu que ell és més intel·ligent i fort que jo.

I aquesta carta no és res més que la meva realitat, és un crit d´optimisme a totes aquelles persones que pateixen maltractaments psicològics, físics o sexuals...SÍ és possible, i mica en mica cauen les muralles que han construït al nostre voltant, i l´aranya ja no és al centre de res perquè els fils es poden trencar.

Sóc conscient que he sobreviscut, LITERALMENT. Ara tinc moments plens de felicitat, el tòpic de les petites coses és cert, visc intensament, feliç i lliure cada segon de la meva nova vida, i quan la por, el monstre que viu en mi, aixeca el cap, "apreto el culet" i me´l miro directament als ulls.

No em cansaré de tornar a passar per sota l´arc de seguretat per cada incompliment de conveni ni de veure el somriure amable, del senyor dient-me bon dia, ni de dir -Vinc a posar una denúncia a la més que eficient funcionaria del jutjat... potser un diumenge qualsevol canviarà alguna cosa més».