Amant dels viatges i enamorat del silenci del Sàhara, Enric Millo afronta ara un nou repte com a delegat del Govern espanyol a Catalunya, on per reconstruir el diàleg amb la Generalitat buscarà aprofitar les seves dues dècades d'experiència com a diputat i la seva veterania com a portaveu del PP al Parlament. El seu perfil moderat, dialogant i fins i tot altruista en alguns casos -va donar un ronyó a la seva esposa- el convida a ser una de les persones clau com a frontissa entre el Govern del PP i els sectors nacionalistes per bastir ponts en el conflicte català.

Treballador incansable i hiperactiu, Josep Enric Millo i Rocher (Terrassa, 1960) és vicesecretari d'Acció Política, Economia i Comunicació del PP català des del 2012, president provincial del partit a Girona des del 2008 i portaveu popular al Parlament des del 2010 i fins ahir. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la UAB, especialitzat en Economia de l'Empresa, i diploma en Política i Govern per ESADE, la UAB i la UPF, Millo és un home fort del PP català, malgrat que va iniciar la seva carrera a Unió i va vestir els colors de CiU a la cambra catalana dues legislatures.

Entre el 1991 i el 1995, Millo va ser delegat ­territorial a Girona del Departament de Treball de la Generalitat. El 1994 va entrar a formar part del comitè de govern i del comitè executiu d'Unió, cosa que el va portar el 1995 a ser elegit diputat de CiU al Parlament. En la següent legislatura, del 1999 al 2003, va ser portaveu democratacristià a l'hemicicle, a més de portaveu adjunt del grup de CiU. Però les diferències en el si d'Unió pel seu enfrontament amb Josep Antoni Duran i Lleida el van portar a fer el salt al PP català, fitxat pel seu llavors president, Josep Piqué, que buscava atreure dirigents democratacristians a la formació popular i pescar en caladors de votants moderats.

Va entrar a formar part del comitè executiu del PP català des del 2004, any en el qual va ser número dos de la llista popular per Girona a les eleccions generals, com a independent, encara que no va sortir elegit. Però el 2006 va aconseguir tornar al Parlament, on ha estat cap de llista per Girona a les eleccions al Parlament del 2006, el 2010, el 2012 i el 2015.

Va néixer a Terrassa, on es van establir els seus pares (valencians que van emigrar a Andalusia i després a Catalu­nya). Però la ciutat que ha marcat la seva vida ha estat Girona, on es va desplaçar fa més de vint anys per feina i ha estat clau en la seva trajectòria política.