La cultura americana està aterrant i fort en els costums d'aquest nostre país. No podia ser d'altra manera: tots els imperis que la Història registra han fet el mateix.

Des de la llengua al Dret, passant per la cultura en sentit ampli, els imperis, tots, han contagiat els territoris sotmesos quan no han destruït i substituït tot allò que els donava identitat pròpia i diferenciada. Ho han fet a la manera salvatge, per imperatiu de les armes, o bé a la manera intel·ligent, deixant que els colonitzats s'adonessin que el ser i la manera de fer dels nouvinguts eren senzillament millors per superiors.

Així, ara i aquí, Catalunya, mentre els nostres governants somien en la presumpció d'independència que li dóna convertir-se en un estat membre de l'ONU, la societat sencera està adoptant amb èxit tradicions nord-americanes mentre va deixant les pròpies.

Al pas que anem, deixarem de ser «colònia espanyola», segons alguns, per ser «territori culturalment colonitzat per USA». Un bescanvi d'allò més interessant per ésser estudiat com una contradicció més dels identitaris, doncs no deixa de ser curiosa aquesta adopció massiva de les pràctiques socials i festives dels fins fa poc anomenats «imperialistes» mentre se segueix incloent la cultura pròpia com a senyal d'identitat de la nació.

Però no és d'això que avui vull parlar, sinó de com la substitució de la pràctica mental de l'aritmètica per la calculadora ens lamina una qualitat dels humans com és l'abstracció.

Em va passar l'altre dia en una benzinera a cavall de Figueres i Vilafant. Vaig anar-hi a comprar diaris i altres coses de poc preu, però les caixeres estan tan (mal) acostumades a la maquineta que fa les sumes, restes, multiplicacions i divisions en substitució de la seves pròpies habilitats i capacitats mentals que, davant la no resposta de la màquina per vés a saber què, entre sorpreses, astorades i obnubilades varen estar gairebé deu minuts a no donar-les-hi el total de la compra. Ni se'ls va ocórrer optar pel llapis i el paper no fos cas que s'explicités que ni així dominaven les «taules», com se les anomenaven encara no fa molts anys.

A mi no em va costar res sumar mentalment les meves quatre adquisicions -cèntims inclosos- i donar-los-hi la quantitat exacte, però, clar, qui es fia del que usa de l'abstracció quan la maquineta t'ho dóna tot fet i suposadament mai no s'equivoca? Doncs, ningú. Quan l'aparell va decidir calcular i donar el resultat, varen posar cara de sorpresa en comprovar que, efectivament, la suma de tot plegat era exactament la xifra que jo els havia donat. Varen somriure si fa o no fa com jo ho devia fer-ho quan el primer «experiment» en el laboratori de química.

El fet pot qualificar-se d'anecdòtic, si es vol, però no ho és, al meu parer. A la botiga de la marca Desigual, ara a Barcelona, quan el Black Friday, es lliurava als potencials compradors una taula d'equivalències relatives l'import que suposava la rebaixa del 30% respecte del preu original. Vaig quedar bocabadat perquè s'oficialitzava, així, la renúncia a fer mentalment una regla de tres i restar el seu resultat del cost oficial.

Posats a dir, s'elevava als altars de la renúncia quelcom tan preuat com és la facultat d'abstracció, una de les moltes que ens distingeixen dels altres éssers animats. No m'ho volia creure, però vaig observar amb estupefacció que tothom es movia mirant les peces, el preu del dia abans i el resultat d'aplicar-li el percentatge de rebaixa que senyalava el cartonet donat a l'entrada de la botiga. El «no pensar» està de moda, i així ens va.