En memòria de Joan Vergés

Va començar a treballar com a voluntari del Banc dels Aliments des del començament d'aquest en l'any 1988. Acabava de jubilar-se com a director general de Caixa Girona, on havia treballat tota la seva vida laboral i on havia entrat com a «botones» (lògicament, en les entitats financeres antecedents). Des del principi i durant 5 anys va ser l'interventor del banc, portava la comptabilitat i redactava la memòria anual. Com a anècdota, la comptabilitat la va portar sempre a mà, sense ordinador, i cada any elaborava els seus cèlebres «llençols» on quedava reflectida tota l'activitat del banc. En el 1993 va assolir la Presidència del Patronat de la Fundació, càrrec que va ocupar fins al 2003, en el qual, a punt de complir els 85 anys, va demanar que el substituíssim; però amb el prec que el deixéssim continuar com a voluntari, encarregant-se, com havia fet sempre, de la comptabilitat i el resum anual. I així va continuar fent-ho, fins als més dels 90 anys ben complerts en què, per raons d'edat i d'atenció a la seva estimada esposa, va deixar de fer-ho. En l'any 2008, va rebre l'Espiga d'Or, guardó que anualment concedeix la Federació Espanyola dels Bancs dels Aliments (FESBAL) i, també aprofitant el 20è aniversari de la seva fundació, el Banc dels Aliments de Girona li va retre un merescut homenatge a la Cambra de Comerç de Girona. Quan va cessar com a president efectiu del Patronat, aquest i per unanimitat de tots els seus membres el va nomenar president d'honor. Fins fa un parell d'anys, i per les raons apuntades, no va fallar mai a les reunions del Patronat que presidia de forma honorífica.

Era un home molt treballador, detallista (la comptabilitat la portava fins al cèntim), positiu i sempre de bon humor. Confiava en els seus col·laboradors. Amb gran sensibilitat social, com ho demostra el gran nombre d'anys dedicat a lluitar contra la fam i el malbaratament dels aliments, destacaven en ell dues característiques: la seva gran generositat (gran part de les despeses del Banc durant els primers anys les assumia personalment) i l'amor a la família, amb la qual va estar sempre entregat; de fet, deixar la seva col·laboració en el Banc va ser degut, més que a la seva edat (va mantenir fins al final les seves capacitats intel·lectuals), a haver de dedicar-se plenament a l'atenció de la seva estimada esposa que, des de fa uns anys, va quedar molt limitada.

Home de conviccions cristianes ben paleses, expressament va demanar que ens recordéssim d'oferir pregàries per ell. Particularment, penso que no les necessita gaire, ja que Déu li haurà tingut molt en compte el bé que va fer a tanta gent durant tota la seva vida.