La Universitat de Girona ha complert vint-i-cinc anys d´existència. Un aniversari per celebrar que posa de manifest com han guanyat les nostres comarques en facilitat d´accés a la universitat dels seus joves.
No fa tants decennis, en conseqüència, que fer una carrera universitària de cicle llarg comportava anar-se´n a Barcelona, instal·lar-se allí i moltes despeses a càrrec dels pares. Això darrer era frontera inescrutable per a moltes famílies i per a molts batxillers superiors. Avui ja no ho és; o almenys, ja no ho és tant si a la proximitat geogràfica hi sumen l´existència de més beques que mai.
La UdG va néixer al damunt de l´Estudi General i aquest de les anomenades, crec recordar, seccions de Ciències i de Lletres vinculades a la Universitat Autònoma de Barcelona, que s´ubicaven a la Casa de Cultura Bisbe Lorenzana. També ho va fer agrupant-hi les Escoles Universitàries de Magisteri i la Politècnica, depenent aquesta de la Universitat Politècnica de Barcelona. Algun dia algú haurà d´historiar-ho i posar noms i cognoms a la construcció de la nostra Universitat, que ni fou fàcil ni es va fer en una setmana.
De fet, més enllà de voluntats de tot signe que varen confluir en un projecte gegantí, aquest articulista va ser ponent de la primera llei estatal sobre universitats. L´encàrrec rebut del llavors Grup Parlamentari de la Minoria Catalana, així com del conseller Josep Laporte i del mateix president Jordi Pujol, fou preservar que la Generalitat disposés de competència plena en matèria de creació d´universitats.
Eren temps del govern González i es va aconseguir. Mentrestant, un grup de professors des de Girona estant maldava per l´assentament dels estudis universitaris existents donant-li l´embolcall d´Estudi General en espera d´una posterior llei catalana.
La celebració del vintè aniversari s´ha fet curosament i pulcrament. Austeritat en les formes i tot en l´àmbit acadèmic. S´ha corroborat que la UdG ha estat motor d´aprenentatge, motor econòmic i motor de promoció social. Que ha estat una història d´èxit de la qual s´espera encara molt més, perquè l´autonomia universitària en cap cas comença ni tampoc acaba en l´anomenada endogàmia dels cossos docents, sinó que avui és eina per competir amb universitàries terceres en la recerca de la qualitat.
Qualitat en l´ensenyament, qualitat en la recerca i qualitat en el reconeixement internacional. Una UdG situada en el món.
M´ha estranyat, però, que cap membre de la «nova Convergència» o com es digui no hagi reivindicat que la UdG, més enllà dels esforços de molts, és una obra del govern de CiU encapçalat pel president Jordi Pujol.
Des que l´Artur Mas posà creu i ratlla a l´obra de govern de CiU, en el qual fou conseller de no sé quantes coses i amic personal de Jordi
Pujol Ferrusola, els seus seguidors, molt majoritàriament, s´han deixat drogar per l´oblit d´allò fet en benefici d´una incertesa en grau absolut com és el dret a decidir i, ves per on!, codirigits alhora que subordinats a un partit antisistema com és la CUP.
Els amos de la Catalunya política d´avui són els cuperos.
Ningú no ha dit i tampoc ningú no ha escrit que fou CiU i el govern Pujol el que portà la universitat a Girona. No he escoltat a ningú i tampoc res de ningú he llegit en aquest sentit.
Potser és que els «nous» convergents no saben que, en política, l´oblit és el pas previ per esdevenir insignificants. Exactament d´aquí a un any, pel Nadal del 2017, ho hauran après ni que sigui a cops de tió. O molt han de canviar les coses.
