Sortosament, queden cada cop més enrere els temps de les adjudicacions d'obres i serveis públics «a dit», malgrat que fa dos anys l'Estat (ministeri de Fomento) encara va encarregar per aquest sistema el 60% de les obres d'enginyeria. El gran avenç que representa el concurs públic en les adjudicacions planteja, però, un problema cada cop més visible: quins criteris s'han de prioritzar en l'elaboració dels plecs de clàusules, les tècniques o les econòmiques?
Les administracions tendeixen cada dia més a escollir només pel preu. Fa poc, els col·legis d'arquitectes, enginyers i economistes criticaven que ADIF (Administrador d'Infraestructures Ferroviàries) hagués adjudicat el projecte de la nova estació de la Sagrera a qui va fer l'oferta econòmica més baixa, malgrat que l'adjudicatari -ho reconeixia el mateix ADIF- presentava la pitjor de les propostes tècniques.
Oferir un preu molt més baix per guanyar un concurs té el risc d'executar obres i serveis de mala qualitat o pot obeir a una estratègia preconcebuda de reta-llar -amb l'adjudicació aconseguida- despeses de personal. Que també, lògicament, poden repercutir en un servei més deficient o menys eficient.
En aquest context s'insereix, al meu criteri, el conflicte que ha empès un grup de treballadors i el comitè d'empresa de Transport Sanitari de Catalunya (TSC) a presentar una demanda per denunciar que l'empresa del servei d'ambulàncies ha coaccionat els treballadors.
L'empresa va guanyar el 2015 el concurs (regió de Girona i Maresme) per deu anys amb una oferta que era un milió d'euros més baixa que la d'altres candidates. Ara, l'empresa pretén estalviar diners canviant els paràmetres de prestació del servei.
En el transport sanitari hi trobem dos sectors/grups: el transport sanitari urgent (TSU) i el no urgent (TSNU). Amb l'anterior adjudicatari, les unitats dels dos serveis estaven formades per dos conductors amb categoria professional de conductor-tècnic, molts dels quals són titulats superiors i/o amb un grau de Formació Professional, especialitzats en urgències mèdiques.
Ara, la nova empresa adjudicatària pretén que en el servei urgent un dels dos treballadors pugui tenir la categoria d'ajudant de conductor, que no condueix.
Bon negoci, perquè els ajudants perceben un salari molt inferior. I -atenció- els llocs poden ser ocupats per personal de nova incorporació amb contractes de pràctiques. Encara més rodó.
L'empresa ha estat incentivant que la meitat de la plantilla es rebaixi la categoria (i el sou).
Treballant psicològicament bé la vulnerabilitat d'alguns treballadors (dona, fills...), han aconseguit unes baixades de categoria «voluntàries» en aparença, basades en la creença que es garantia l'actual lloc «físic» de treball. Els que s'hi han negat han vist com «per necessitats de modificació del servei» han estat reubicats, a vegades ben lluny dels seus domicilis.
No m'estranya que els treballadors pensin que l'empresa vol recuperar el milió d'euros que va oferir de menys que els competidors per obtenir l'adjudicació. Tampoc vull dir que sigui il·legal, no sóc jurista: els tribunals decidiran sobre la demanda presentada.
Ara, el transport sanitari serà més barat: les arques públiques s'han estalviat un milió d'euros. Això sí, a costa del salaris d'uns treballadors i probablement de prestar un servei d'ambulàncies més precari, menys professional (i no per falta de dedicació dels conductors i ajudants).
L'objectiu d'una empresa és guanyar diners, però des dels poders públics s'ha de vetllar perquè els mitjans emprats no vagin en detriment dels drets dels treballadors. No és tasca fàcil, sobretot quan es tracta d'empreses com la que s'ha adjudicat el transport sanitari a Girona i a la majoria del territori català (TSC).
Aquest diari ja va explicar amb detalls -quan el 2015 va obtenir l'adjudicació- que la controlava un fons d'inversió de Luxemburg, propietat d'un grup italià amb interessos tan diversos a Port Aventura, Euskaltel, Aston Martin, Goldcar o Applus. Se li pot demanar sensibilitat social?
El conflicte dels treballadors de TSC no és un cas aïllat. Que el criteri quasi únic d'adjudicació d'una obra o servei sigui l'oferta econòmica s'està revelant com un gran error.
Un periodista amb molts anys de vol em deia fa pocs dies que el problema no està en la fórmula (a dit/concurs públic, oferta econòmica/clàusules tècniques), perquè els concursos públics es poden fer «a mida» i desembocar en l'amiguisme.
Al final, sostenia, tot depèn de la cultura democràtica i de servei públic dels responsables de les adjudicacions.
Hi estic força d'acord. Però com que l'assumpte no té solució senzilla, mentrestant cal evitar -amb legislació adequada- que la política freda del guany pel guany la pagui la baula més feble de la cadena: els treballadors.
