La gran crisi econòmica patida, com bé sabem, posà de manifest que el sistema financer espanyol (bancs i caixes d'estalvi) ni de lluny era tan fort com es deia des del Banc d'Espanya i des del Govern central, aquest en mans del PSOE i del president Rodríguez Zapatero. D'immediat es va posar de manifest que, en certes entitats bancàries i en gairebé totes les caixes d'estalvi, la gestió portada a terme era un exemple de manual de mala praxi o bé la cova d'Ali Baba amb quaranta o més lladres a dins.

Però també va posar sobre la taula que els controls que s'havien d'efectuar des dels poders públics havien fallat en la seva quasi totalitat. Diputacions Provincials respecte de les caixes d'estalvi, pel cas que aquestes haguessin estat creades per aquelles, i sempre el Banc d'Espanya com a organisme tutelant. Les responsabilitats, en el cas de les caixes, es repartien entre els seus alts directius, els consells d'administració i les juntes generals o com s'anomenessin; és a dir, entre professionals, polítics i sindicalistes, bàsicament. En el supòsit de bancs, entre l'alta direcció i el consell d'administració, principalment. Algunes d'aquestes responsabilitats sobre tancaments d'entitats financeres arruïnades foren traspassades als tribunals de justícia.

No es va fer el mateix respecte del Banc d'Espanya i, en concret pel que feia al seu governador, en Miguel Àngel Fernández Ordóñez, que se'n va anar a casa amb una multimilionària indemnització sota el braç per la seva manifesta incompetència en matèria de control de caixes i de bancs. Gaudeix d'un luxosa jubilació que entre tots la paguem. Ni comissió parlamentària d'investigació, ni acusació de fiscalia, ni tampoc instrucció dels tribunals de justícia malgrat ser, per imperatiu legal, el responsable màxim del descontrol existent. En el BOE encara hi consta l'agraïment del govern de llavors pels serveis prestats.

Segons que hem pogut conèixer aquesta mateixa setmana, la «broma» pujava a 122.000 milions d'euros en finalitzar l'any 2014. Ha estat el Tribunal de Comptes qui ho ha donat a conèixer. Res de res o molt de molt pel que fa a l'anunci governamental d'aleshores respecte del rescat bancari que es va calcular en 41.000 milions d'euros, que serien aportats per Brussel·les en format de crèdits tous. La factura a pagar pels contribuents -res d'UE- ha crescut exponencialment i, segons com vagin les coses, podria evolucionar a molt més en funció de les vendes de Bankia i/o de BMM, se'ns diu, mentre la nova ministra de Sanitat amenaça els jubilats amb més copagament de medicines.

Per allò que Catalunya és diferent (per bo) respecte del que succeeix a la resta d'Espanya, el rànquing espanyol d'entitats «rescatades» per diner seu, el meu i el de molts altres contribuents, l'import del qual es dona per definitivament volatitzat, l'encapçala l'antiga Catalunya Caixa, presidida per Narcís Serra i dirigida per Adolf Todó, que es troben camí de judici oral (penal). El Tribunal de Comptes dona per perduts 12.672 milions d'euros aportats per la hisenda que som tots encara que uns més que d'altres. Resseguint el Humphrey Bogart de la immortal pel·lícula Casablanca, sempre ens quedarà la independència com a remei acreditat perquè coses així no passin a la Catalunya lliure d'Espanya ja que és sabut que la culpa de tot la té Madrid.

El rescat bancari ha estat i és un escàndol en la mesura que la mala gestió i el posar mans a la caixa els estem pagant els contribuents. Per què? Una resposta, no pas l'única, la podem trobar en el finançament dels partits polítics. Que aixequi la mà aquell que no tenia deutes contrets amb antigues caixes d'estalvi i els bancs enfonsats i que aixequi la mà aquell que no va ser objecte d'una «comptabilitat imaginativa» per la qual passaven a incobrables crèdits atorgats i no pagats. Tot, naturalment, amb el beneplàcit del Banc d'Espanya que mirà cap a l'altra banda del riu. O és que algú pensa que el deslliurament de responsabilitat de l'antic governador és per la gràcia de Déu?