Pel que he anat llegint i pel que m'expliquen des de fonts properes al president Carles Puigdemont, l'antic alcalde de Girona segueix el vell costum d'abstreure's, aïllar-se, i usar pots de fum per tapar les moltes mancances que té com a gestor. Pel que se'm diu, ni el mateix Artur Mas el reconeix en la intimitat, i això que aquest feu com en Franco però en versió estatutària. El designà a dit com a successor seu a títol de president de la Generalitat de Catalunya per a tot seguit anar-se'n cap a casa a requeriment de la CUP. Anar-se'n decapitat.

La conferència de presidents de les Comunitats Autònomes convocada pel president del Govern d'Espanya, Mariano Rajoy, no comptà ni amb la presència del president de Catalunya, ni tampoc amb la del lehendakari del País Basc.

L'absència d'aquest ni em refreda ni m'escalfa, ja que els bascos sempre van a la seva mentre sota el braç s'hi trobi el concert econòmic; l'absència del meu president m'ocupa i em preocupa, no en va té l'encàrrec de vetllar en positiu pels interessos de tots els catalans i no només dels postautonomistes.

S'ha d'estar allí on es decideixen les coses, perquè si no els altres decideixen per tu. Afegeixo: el vicepresident Oriol Junqueras aquestes coses no les fa. Potser també per això serà el proper president de la Generalitat.

L'actual, el president Puigdemont, digué que no pensava anar a la conferència presidencial perquè Catalunya necessita bilateralitat respecte del govern espanyol.

Sobre aquesta encesa proclamació de qui és, per imperatiu constitucional i estatutari, el representant ordinari de l'Estat a Catalunya, malgrat les seves envestides contra aquest, cal dir algunes coses perquè entenc que ha arribat l'hora de plantar cara a tanta rauxa i a tanta mentida, com la darrera que «acaba un procés i comença una era». Aquesta m'ha deixat perplex en la meva pròpia perplexitat sobre com i de quina manera hem arribat a engabiar-nos en la bogeria.

Així, en primer terme, cal desfer l'apriorisme que Puigdemont és Catalunya. Sortosament no ho és. Quan dic sortosament vull dir que ell no és Catalunya, i afegeixo que tampoc pot erigir-se com a veu de la Catalunya plural que s'expressa en les urnes i que ho fa dipositant vots distints i fins i tot antagònics.

Estem en una democràcia i no pas en la sala d'espera d'en Hitler o d'en Mussolini o d'en Franco o d'en Mao Tse-tung o de Lenin o de Stalin o d'en Castro. Per tant, si en Puigdemont es vol presentar com a president de la Generalitat de Catalunya, és a dir, com a màxim representant del «sistema institucional en què s'organitza políticament l'autogovern de Catalunya», que ho faci perquè així ho diu l'Estatut vigent.

Però Puigdemont no és Catalunya ni falta que ens fa, ja per alguna cosa som una democràcia perfectament homologada i endemés li paguem el sou perquè ens governi i, si cal, ens defensi; no perquè es faci l'arrauxat i l'ofès, i a més deixi d'anar a cimeres en les quals es tracten temes que ens són d'interès.

En segon terme, la majoria dels catalans no integrem aquell grup d'alumnes que el vell professor qualificava d'«ignorants enciclopèdics». Ho dic perquè la bilateralitat Estat-Generalitat es troba institucionalitzada per l'Estatut d'Autonomia, i, consegüentment, allò que ja es té no fa falta demanar-se, sinó que tan sols s'ha de practicar.

No aniria gens malament al president Puigdemont llegir-se l'article 183 del vigent Estatut. Aquest precepte crea la Comissió Bilateral Estat-Generalitat.

Vol bilateralitat? Doncs aquí la té, institucionalitzada i amb àmplies facultats. Tanta ignorància a la presidència de la Generalitat és un mal presagi i explica moltes coses lamentables que estan succeint.

I, en tercer terme, no podia haver deixat d'anar a la Conferència de Presidents perquè el convidat no era en Puigdemont, sinó el president de la Generalitat. Això és una rabieta de nen petit o alternativament de persona adulta que vol fer de nen entremaliat.

Endemés, ni és la primera vegada que es fa una Conferència d'aquesta mena a Espanya, ni aquest tipus de conferències és un invent espanyol.

A la República Federal Alemanya se'n celebren dues, com a mínim, cada any, i serveixen per a molt. Entre d'altres coses per explicitar que el poder de l'Estat es troba repartit entre els länders. Per cert, l'Estat Lliure de Baviera sempre hi és present sense cap mena de complex/estupidesa, com llegeixo en l'actitud del president Puigdemont.