«La violència de gènere és un problema molt silenciat en el món universitari»

Titulem «Violència de gènere a les universitats» perquè és un projecte finançat per l'Instituto de la Mujer i la llei espanyola de 2004 ho conceptualitza així. En canvi, a la catalana de 2008 és violència masclista. Sóc poc partidària dels debats terminològics, però la llei catalana encerta en la descripció perquè no és una violència que exerceixen tots els homes sinó els que responen a patrons i comportaments masclistes.

Què significa que, abans que vostès, ningú analitzés aquest fet a les universitats espanyoles?

En altres països, principalment a Estats Units però també a Europa, ja hi havia estudis des dels anys 80 i 90, però a l'Estat no se n'havia finançat cap. La resposta la trobem, en part, en el fet que és un problema molt silenciat al món universitari. Si mires els fets ocorreguts recentment a la Universitat de Sevilla, es veu que era quelcom que se sabia de feia molts anys però ningú havia fet res.

En la seva recerca, van trobar col·laboració o rebuig?

Iniciar-la va ser difícil, perquè treballar aquests temes no agrada. Per una part vam trobar col·laboració i, per una altra, rebuig.

D'algun àmbit en particular?

Si vas a Google i poses el nom del nostre centre de recerca, el CREA, trobaràs tota una campanya de difamacions. L'etiqueta més comuna és dir-nos que som una secta, però hi ha altres desqualificacions masclistes com dir que les dones captem els membres del centre per la via vaginal. Això és públic, està penjat a Internet, i tot sempre de manera anònima. Col·laboracions? Sí, hi va haver gent que ens va ajudar. Ara, n'hi va haver molta que, des de l'ombra, va anar contra nosaltres i continuem així. Però també puc dir que van posar queixes al CREA, amb el tema que som una secta, i dijous ens va arribar la resolució que estava desestimada.

Així, tal com afirmen a la conclusió de l'estudi, mantenen que la institució universitària silencia la violència de gènere?

Sí, la mantenim tenint en compte que són persones a dintre de la institució i que no hem d'oblidar que hi ha molta altra gent que ha intentat posar-se a favor de les víctimes. Gent que ha estat en càrrecs de responsabilitat en comissions d'igualtat i que quan han defensat una víctima de violència han estat cessades. I aquesta és una realitat que, com a mínim, jo conec directament de tres universitats diferents.

A la Universitat de Girona?

No. Però sí que hi contextualitzo converses quan se sap que treballes aquests temes i et pregunten si realment creus que passa tant a la Universitat. Quan els demanes que facin la reflexió si coneixen algun cas i et contesten que sí, jo els dic: doncs, multiplica.

Tot i que s'ha publicat ara, el treball el van tancar el 2008. La situació actual difereix molt?

No, jo crec que no difereix més enllà del fet que algunes universitats es van posar a redactar els protocols. Però no difereix en tant que continua sent un tema molt silenciat, on els casos que es denuncien són a la baixa i quan algú decideix fer-ho la resposta que troba de part de l'entorn no és d'acollir-la, sinó de rebuig o de qüestionar-la.

Com es pot reduir el 91% de víctimes que no denuncien?

La clau, tant a nivell d'universitats com en qualsevol altre context educatiu, està en el recolzament per part de l'entorn. Quan aconseguim que davant d'un cas de violència la gent no miri cap a una altra banda i es posi del costat de la víctima, a ajudar-la, començarem a donar-li la volta. La realitat actual és que les víctimes se senten soles, fins i tot arriben a rebre l'assetjament, la culpabilització o les crítiques per part de la gent de l'entorn. I una cosa més. No només la víctima rep això, sinó tots els que s'atreveixin a posar-se al seu costat. I el nostre exemple és molt clar, perquè portem més de 10 anys amb campanyes de difamació a les xarxes socials. Perquè és molt clar i molt públic que nosaltres no deixem passar ni un cas de violència de gènere.

La UdG ofereix el suport o els mecanismes necessaris?

Ara, aquests mecanismes no estan estipulats. Sí que és cert que hi ha una Comissió d'Igualtat que ha de donar-hi resposta. Ens hem posat les piles i s'ha donat prioritat al protocol, que ja s'havia treballat i endarrerit. A la UdG, ara mateix, la persona no s'ha de sentir desemparada sinó tot el contrari. Ara bé, no és només l'atenció de casos, també necessitem fer prevenció, treballar-ho amb l'alumnat... tota la feina que el protocol ha de sistematitzar.

Al desembre es va alertar de la presència d'un assetjador i d'un intent d'agressió al Campus del Barri Vell. Es va reaccionar correctament?

Quan la Comissió d'Igualtat en va tenir coneixement, es va activar la resposta de la millor manera possible. És cert que sense un protocol aprovat i passat pels Serveis Jurídics no tens uns mecanismes establerts i fas el que bonament pots. La sensibilitat hi és, però això no treu que no només podem funcionar amb bones intencions sinó que necessitem mecanismes que avalin aquestes respostes.

La seva investigació mostra que hi ha moltes conductes que els homes no identifiquen com a violència contra les dones.

És preocupant i com que sóc de l'àmbit de l'educació puc parlar amb coneixement de causa: és quelcom que comença a gestar-se a les primeres edats. La gent no posa l'etiqueta de violència a situacions de dominació, d'abús... I si no li posem és difícil que intentem reaccionar o ens hi plantem, dient que això no ho permetrem. Però és un problema social que tenim, la normalització de la violència.

A què es deu?

Que els nostres estudiants universitaris hagin normalitzat la violència d'aquesta manera és fruit de la socialització que arrosseguen des dels primers missatges que reben, que determinades agressions no són tan greus i es poden justificar.

Podria creure's que la comunitat universitària hauria d'haver trencat els estereotips masclistes, però afirmen que no.

És així perquè no es tracta de formació acadèmica. Els universitaris poden arribar a la UdG amb bons coneixements instrumentals per cursar la seva carrera, però això no implica que eliminin la seva socialització respecte als rols de gènere i els estereotips. Una problemàtica molt present és la socialització d'uns models on la violència es presenta com a model desitjable.

Les relacions de poder entre professor i alumne pesen?

Sí. L'element determinant és que aquells que exerceixen la violència sàpiguen que estan en el marc d'una institució on la poden exercir amb tota impunitat. Perquè hi ha una sèrie d'estructures jeràrquiques en les que el professorat té un poder que crea una situació de desigualtat. Però això no vol dir que no trobem casos de violència entre alumnat.