Tot fa dir que el temut xoc de trens entre els Governs català i el Govern espanyol, el primer amb el suport de la CUP i el segon amb el suport del PSOE i de C's, pot produir-se en cinc minuts. Tanmateix, en política, cinc minuts poden arribar a ser una eternitat i mitja. O no. Depèn dels actors que es trobin damunt l'escenari, de la seva racionalitat i de les circumstàncies de tot tipus que els envolten, àdhuc el tactisme de jugar al gat i la rata, com estic observant amb preocupació fatalista des de fa cinc o més anys.

Aquesta ha estat un setmana acaparada per l'obertura de judici oral relatiu als fets del 9-N. Una data que no té res d'èpica, vagi per endavant, i molt d'ús enganyós de la bona gent que, exercint la seva llibertat, aposta per la separació de Catalunya respecte d'Espanya.

S'inscriurà en la història petita d'un país igualment petit i com a perla de l'«astúcia» que va predicar el llavors president Artur Mas.

No es presentà així, llavors. Ni abans, ni menys després de celebrar-se aquell fals referèndum que, en la sala noble del TSJC, se l'anomenà «procés participatiu», l'organització íntegra de la qual va anar a càrrec íntegre de «voluntaris», segons que els tres acusats digueren, però que empraren, això sí, urnes comprades pel Govern i pagades pels contribuents, així com dependències públiques, igualment construïdes i mantingudes per diners públics, i serveis de transport pagats amb càrrec a la hisenda pública catalana. Això que els acusats fossin Catalunya passà abans per fotre'm la meva cartera (i la seva, naturalment).

Estem de nou en un in crescendo que ens pot dur al tantes vegades anunciat per temut xoc de trens en qualsevol moment.

Aquesta vegada no hi haurà el general català Domènec Batet, que bombardejà el Palau de la Generalitat l'any 1934, ja que ja no es porta allò de l'«exèrcit invasor», però sí molta aplicació del Dret i, encara més, de la retransmissió en directe del que pot arribar a succeir.

Això darrer constitueix l'explicació primera i última del titubeig de l'Executiu espanyol, perquè avui es viu de la imatge, les decisions polítiques se sotmeten a la imatge i la seva valoració es fa exclusivament en funció de la imatge rebuda. Una penosa transposició al segle XXI de les anotacions que el general francès Napoleó Bonaparte va fer respecte d'El Príncep del florentí Nicolau Maquiavel, que en aprenent el va deixar. No pas més, però tampoc menys.

Tanmateix, com deia, aquells figurats cinc minuts poden donar per molt si ambdues parts en conflicte s'aturen un moment a pensar i agafen l'ull d'una agulla de cosir per enfilar-li un fil primet de conversa. El president Carles Puigdemont va dir, l'altre dia, que la seva sol·licitud de reunió amb el president Mariano Rajoy tenia per objecte parlar d'Espanya i parlar de Catalunya. No va esmentar l'il·lícit -legal, que no polític- d'un referèndum sobre una potencial reconversió de Catalunya en un estat independent de l'espanyol. En Puigdemont no és en Mas, i jo no el veig fent de triler, o molt me l'haurien d'haver canviat. Per tant, si vol parlar del que diu, la conversa no necessàriament ha de ser monotemàtica.

Els extrems de desacord són suficientment coneguts. Per una banda, convocatòria d'un referèndum sobre la independència de Catalunya; per l'altra, negativa total al mateix en base a preceptes constitucionals, que d'existir, existeixen.

La pregunta és: no es dona cap espai entre els extrems per parlar, dialogar i, si és possible, acordar quelcom que, dins la legalitat, pugui ser acceptable per a ambdues parts?

La meva resposta és que sí, que existeix recorregut i que en el camí es poden trobar fórmules politicojurídiques que evitin el xoc de trens. Tanmateix, la part catalana hauria de recordar que Déu, essent Déu, no va fer el món en un minut, sinó que va necessitar set dies, segons que ens explica la Bíblia; per la contrapart, s'hauria de saber que ni la Constitució és immutable, ni que asseure's a parlar constitueix una mena de lent striptease de l'Estat fins arribar a la seva nuesa total.

A més, els dos interlocutors ja haurien d'haver interioritzat que no els paguem per crear problemes irresolubles, sinó per resoldre els problemes que van sorgint en la gestió ordinària de la cosa pública.

Sobretot i molt principalment, que a tot xoc de trens el segueixen morts i ferits reals, no pas imaginaris, i que, arribats aquí, la seva tossuderia en la no recerca del pacte jo la qualificaria de genocidi volgut i premeditat. No sé si m'explico de manera suficient.