El 4 d'octubre de 1934, sota la presidència d'Alejandro Lerroux, es va formar un govern espanyol de matriu conservadora en el qual la CEDA d'en Gil Robles es va integrar. Per a molts sectors, aquest executiu era una amenaça per a les transformacions socials republicanes i una deriva cap al feixisme. No importà gens ni mica que la dreta assolís el poder a partir de la seva victòria electoral de 1933, ni tampoc les esquerres es varen preguntar per les causes de la seva derrota. Simplement, l'endemà mateix va esclatar una vaga general que, excepció feta d'Astúries i de Catalunya, va fracassar tant per la resposta contundent del govern decretant l'Estat de Guerra, com perquè a l'enfurismament de l'oposició li va seguir una manca colossal d'entesa entre les seves distintes faccions.

La Catalunya descontenta pel rebuig de la Llei de Contractes de Conreu va trobar refugi en la vaga general revolucionària fins que el llampat d'en Lluís Companys aprofités les circumstàncies per declarar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Companys, endemés, va instar els autonomenats dirigents antifeixistes a establir un govern provisional de la República a Catalunya a l'espera del triomf de la vaga general. Va ser tanta la visió política del màrtir, que l'Estat Català va durar deu hores. Es va esvair tant per la punxada general de la vaga, com perquè, per una banda, la CNT va rebutjar de participar en la revolta en desconfiar del president de la Generalitat, per una altra, la població va mostrar un escàs suport a la rebel·lió i, finalment, perquè els partidaris de la proclama revolucionària es varen presentar desorganitzats i mig atemorits. Ja es va observar llavors que allò tan català de «vinga, noi, som-hi!» té el seu punt d'equilibri en un «vinga, nois, fotem el camp, no sigui cosa que rebem!». El president Companys i altres tres mil i escaig persones varen ser detingudes per l'exèrcit comandat pel general Batet, lleial a la República, mentre l'anarcosindicalista CNT, més assenyada que el govern, els diputats, els alcaldes i els regidors insurrectes, va donar per ràdio l'ordre de tornar al treball.

La història de Catalunya, parlem clar, és la història d'allò que va poder ser, però que mai no fou. Una vegada pronunciat un discurs que inflama el cor, arriba un atac d'angoixa que fa tremolar les cames. Com a poble elegit, en clara competència amb el d'Israel, l'escollit, la nostra és una suma interminable d'històries de llegenda; és a dir, d'inconsistències. Per vergonya, això no ho proclamem i ni tan sols ho ensenyem. Ho amaguem, i així, a aquells successos abans esmentats els denominem «Els Fets d'Octubre» amb voluntat conscient d'amagar-los per desgraciats. Es pot comprovar, per tant, que en això de batejar la intempèrie política i social, el fracàs en estat de nuesa, som uns genis. Les vergonyes no s'ensenyen; simplement es posen sota la catifa.

Fa, ara mateix, cinc anys o més que intenten construir «un relat» entorn a la idealitzada fugida de Catalunya d'Espanya. Un «relat» de «relats», en aquest cas, doncs, com tota «obra narrativa en prosa d'extensió inferior a una novel·la», segons l'IEC defineix el relat, a mesura que el temps passa i les circumstàncies evolucionen, «la relació de fets reals o imaginaris», també en definició de l'IEC respecte d'aquest mot, és tanta, que cada dia exploren un altre, de relat, a la recerca no sé si d'en Cantinfles, o d'en Grouxo Marx o, per què no?, d'en Joan Capri, que aquests sí que, amb els seus relats, sabien fer-nos riure i no pas plorar. Perquè mira que dir-nos, el vicepresident Junqueras que ajornen el referèndum per evitar que coincideixi amb la campanya de l'impost de renda! Això ja és per nota.

Estem en l'era de la «postveritat» i, per tant, en un context en què els prejudicis, els sentiments i les opinions no racionalitzades tenen molta més credibilitat que els fets objectivables. Ara toca fer-nos combregar amb unes rodes de molí anomenades «procés» que ens portaran, segons el mutant «relat», a les mateixes portes del cel, entès aquest com a superació natural d'Espanya. Ningú no s'adona, sembla, que hi anem amb una sabata i una espardenya, però, tanmateix, què hi fan una sabata i una espardenya en un delírium tremens d'encara no mitja Catalunya? Doncs el mateix que en Companys el 1934. Portar-nos a la ruïna.