Deixin-se dels polítics, pobrets, que tenen assumit que la crítica feta amb humor -allò que per terres gironines s´anomena acollonar- va en el sou, especialment generós en el seu cas. Els pitjors són els seus hooligans, que es prenen les bromes sobre/contra els seus polítics molt pitjor que aquests. No és que per informar d´aquesta xacra calgui organitzar un debat, de fet no cal més que fer una innocent broma política, penjar-la a la xarxa i asseure´s a esperar reaccions. Però sempre és interessant escoltar tres experts en sàtira política com Malnel Fontdevila, Carles Belsolà i Manel Lucas. Ho va assegurar en ­Bellsolà i els altres ho van corroborar. També un servidor, entre el públic.

Tots tres van participar ahir al migdia en la taula rodona «Riure per no plorar? El paper de l´humor com a eina informativa» a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, que va ser moderat per la periodista i reportera de TV3 Sion Biurrun.

A banda dels hooligans de cada partit -alguns d´ells remunerats, no ens enganyem- perquè mosseguin com hienes quan algú gosa posar en qüestió algun dels seus polítics, hi ha un altre tema del qual s´atreveixen a fer broma només aquells qui tenen en poca o nul·la estima la seva vida: el Barça. Bellsolà, Fontdevila i Lucas van coincidir: les bromes sobre el Barça són les que provoquen més reaccions negatives. Sense comptar les de l´entrenador, només les dels aficionats.

Però ahir no es tractava de parlar de futbol sinó de política, si és que en aquest país tots dos negocis es poden separar. Els tres ponents van estar d´acord que l´humor polític ha existit sempre, com a mínim ja el conreaven els romans (només hem de recordar Juvenal, que el practicava ja al segle I, i per si això no fos suficient, en vers). «A la gent li agrada l´humor», van destacar. És clar que una cosa és que a la gent li agradi riure i l´altra és que li plagui que es riguin d´ella. Però les coses com siguin: els polítics són de bona pasta, o potser és que saben que enfadar-se per una sàtira no aporta cap rèdit electoral. Com va afirmar Carles Bellsolà, «tots els polítics catalans ens segueixen i, en general, s´ho prenen prou bé». Bellsolà és periodista i la cara visible d´Autobús de Campanya, un compte col·lectiu anònim de Twitter que analitza amb humor (sagnant) l´actualitat política i que fins i tot ha publicat un llibre amb el mateix títol.

El problema, un sospita que més en aquest país que en d´altres, és que, com van tornar a coincidir tots tres -ja veuen que va ser un debat sense confrontació- «els polítics s´assemblen cada cop més a les seves caricatures».

Els límits de l´humor

Manel Lucas és el generalíssim Franco. Bé, és guionista i actor del programa Polònia, on fa de Franco (un juraria que també de Lluís Llach, però ahir, sense gorret, em tenia despistat). Durant anys es va dedicar a la informació política fins que va començar a parodiar-la. I tanmateix, traça límits: «El límit a l'hora de fer humor són les víctimes. Es pot fer broma sobre els botxins, però no de les víctimes». Bellsolà va explicar que a Autobús de Campanya eviten els personatges autopolèmics. I a tot el públic n´hi van venir uns quants al cap.

Manel Fontdevila és autor de còmics (vegin l´entrevista avui a la Contraportada). Va ser un dels fundadors, l´any 2014, de la revista d´humor Orgullo y Satisfacción, nascuda arran de la marxa d´El Jueves d´un grup de dibuixants que va denunciar censura.

Abans d´acabar, ja que d´acollonar anava la cosa, Autobús de Campanya va penjar a Twitter una pregunta que, de moment, ha quedat sense resposta: «Li podeu preguntar a @cbellsola si lliga més des que va 'sortir' de l'armari del bus?»