Ha plogut molt d'ençà que l'avui desapareguda CiU va aconseguir treure els pensionistes dels debats electorals i fer seure al voltant d'una taula tots els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats amb l'objectiu d'arribar a un acord comú pel qual els increments anuals de les pensions s'ajustarien sempre a l'IPC, amb la finalitat que no perdessin poder adquisitiu. No era una època econòmicament esplendorosa, aquella, com tampoc ho és avui, però sí temps d'intervenció en positiu del catalanisme polític en els afers de l'Estat. D'aquella iniciativa va néixer el Pacte de Toledo, que malda per sobreviure, mentre la ministra Fátima Bañez diu una cosa i el governador del Banc d'Espanya, Luis M. Linde de Castro, la contrària, pel que fa, ni més ni menys, a la sostenibilitat del actual sistema públic de pensions.

Els temps són uns altres. Per un costat, la crisi econòmica que ens ha vingut damunt nostre per pecats possiblement comesos per nosaltres mateixos i, en particular, per la banca; per l'altre, el lideratge espanyol dins la UE i l'OCDE en matèria d'aturats i a més d'aturats difícilment reintegrables al procés productiu del país; i, finalment, per la dimissió de CDC, reconvertida en PDeCAT, respecte del seu habitual paper de xarnera entre la dreta i l'esquerra, que la convertia en motor de moderació i de modernització d'Espanya.

Resultat de tot plegat: els pensionistes perdran un terç del seu poder adquisitiu per les reformes legals realitzades entre 2010 i 2013, segons un informe elaborat pel Diari de Girona, publicat a mitjans del mes d'octubre de l'any passat. Per ser més concisos, la revalorització mitjana d'enguany de les pensions puja a només 2 euros, menys que el preu de dos cafès.

Que sigui insultantment així es deu tant al governs socialistes com als conservadors tinguts en aquests últims anys. És cert que ambdós han estat empentats per la troica per refer de dalt a baix la política econòmica que s'estava practicant a Espanya tant per uns (González) com pels altres (Aznar) en temps de bonança.

És igualment cert que la piràmide d'actius i de no actius, en termes laborals, s'ha anat invertint, com ja varen intuir en l'horitzó els diputats membres de les jornades viscudes a Toledo amb l'ajut de nombrosos estudis, privats i públics, que ho advertien.

Tanmateix, però, també és cert que més fàcil és retallar les pensions que no pas l'enorme burocràcia que té tenallada tot Espanya. S'han produït reformes en aquests àmbit, certament, però no encara les suficients, perquè l'Administració Pública ve alimentada per les lleis i els reglaments que han impulsat una trajectòria de creixement exponencial fins al punt que no pocs analistes han afirmat que Espanya, avui, és un dels estats europeus menys garantista en matèria de seguretat jurídica.

«Anem cap a un sistema de mínims», en matèria de pensions, diu el professor Javier Díaz Giménez, adscrit a IESE Business School, coautor d'un exhaustiu estudi sobre la matèria, i tot sembla dir que l'encertarà de ple.

La nova legislació ha posat sobre la taula nous elements: augment de l'edat de jubilació, increment del mínim exigible d'anys treballats per merèixer-la, enduriment de les bases de jubilació anticipada, nou procediment de revalorització (més lligat als comptes que presenti la Seguretat Social en cada moment que no pas a la inflació) i la introducció del «factor de sostenibilitat», innovació que ens ve de les grans corporacions en matèria d'assegurances dels Estats Units, que consisteix en una revisió de l'import inicial de la pensió en funció de l'esperança de vida. Una mena d'eutanàsia portada a terme per un càlcul de probabilitats. La victòria de l'estadística sobre l'ésser humà. La degeneració legalitzada de l'ésser humà: néixer per produir riquesa i morir per no produir-ne.

El mateix investigador Díaz Giménez m'és útil per acabar aquest article: «el sistema s'ha reformat a cops de martell; es torna a la sostenibilitat, però la pobresa augmentarà i empitjorarà indubtablement la qualitat de vida dels més grans».

L'home i la dona convertits en màquines de producció econòmica que, una vegada envellides, s'arraconen i comptablement ja estan més que amortitzades.

On para l'Humanisme? Erasme, torna!