Els que manen a Catalunya s'han fet un fart de dir que la qualitat democràtica a Espanya oscil·la entre el deficient i el molt deficient, quan no han gosat afirmar que és inexistent. Ni que sigui per osmosi, doncs al cap i a la fi hispans som, malgré tout, Junts pel Sí (JxSí), és a dir, l'antiga Convergència i ERC, intenten fer un tan autèntic com inaudit cop d'Estat al mateix Parlament de Catalunya, màxim representant de la ciutadania que s'expressa lliurement a les urnes, forçant un canvi en el Reglament per mitjà del qual la tantes vegades predicada desconnexió d'Espanya, la il·legal llei que ho permetria, seria tramitada com a proposició de llei sorgida del bloc independentista, per via d'urgència, en lectura única i sense cap possibilitat de presentar-hi esmenes. En termes absolutament democràtics, d'això se'n diu dictadura i, de cognom, feixista. No té cap precedent en el món democràtic sorgit de la segona guerra mundial.

Estem, doncs, davant d'una iniciativa la gravetat de la qual ens apareix com a òbvia si tenim em compte que el nostre és un sistema polític d'origen i de naturalesa parlamentària. Negar al Parlament la seva essència -parlamentar, que vol dir confrontar cívicament opcions polítiques distintes- és un clamorós no entendre-hi res de res. És passejar damunt la passarel·la la nuesa democràtica de tots aquells que propugnen substituir el debat per les maneres de fer del president Nicolás Maduro i és, també, una iniciativa que ha d'horroritzar els demòcrates perquè s'abandona la pregonada «radicalitat democràtica» per caure en l'extrem oposat a la pluralitat ideològica de tota societat oberta. És una irresponsabilitat que no es pot permetre i contra la qual cal expressar-se de manera rotunda

Una irresponsabilitat, dic, que disposa de causa: la presidència i el govern de Catalunya no pretén altra cosa que confrontar el Parlament amb l'executiu de l'Estat. En el «xoc de trens», observat des de Catalunya estant, hi ha una ment pensant que diu el següent: Poden inhabilitar Mas, Ortega, Rigau i, per suposat, Homs, però no gosaran fer-ho respecte de 68 diputats. Per tant, que la iniciativa legislativa no surti del govern, sinó dels dos grups parlamentaris que li donen suport, i a veure si els tenen tan ben posats com per inhabilitar la meitat més un d'un parlament democràtic. És la internacionalització plena del conflicte. Què destorba? Doncs, el temps de la tramitació parlamentària de la proposició de llei, que per començar precisa d'una ponència conjunta i, per suposat, la veu dels opositors a la mateixa. Usem, per tant, de l'estratègia i del tactisme hitlerià per arraconar aquests dos emprenyadors problemes. En la seva bogeria, el dictador alemany els és més útil que el lliurepensador florentí.

No té res de virtuós que una majoria parlamentària no coincident amb la majoria ciutadana -el 47,8% en front del 52,2%- vingui a estrangular el Parlament amb la finalitat de provocar una crisi d'Estat les conseqüències de la qual, totes, hauran de ser assumides per Catalunya.

Els lletrats del Parlament s'han fet escoltar en el seu posicionament obertament contrari als despropòsits de JxSí per trobar-se aquests en els extramurs de la legalitat.

També ho feren quan la Forcadell decidí violentar les normes que el Parlament s'ha autodonat per organitzar-se i funcionar. Ho repetiren més tard quan part de la Mesa va deixar pas a debatre una qüestió sobre la qual hi pesava determinat pronunciament categòric del Tribunal Constitucional. Però, tanmateix, no escolten la seva paraula sàvia per prudent. Aquí, ens diuen, no hi ha més legalitat que la catalana. I així anem: de judici en judici fins a la traca final que, segons en Montull, pot arribar la setmana vinent. Tot tan esperpèntic com volgudament buscat.