«Joves molt preparats se senten discriminats pel nom o el vel en buscar feina»

Partim de la defensa de la llibertat religiosa com un dret fonamental en el seu sentit més ampli; és a dir, que no s'ha de limitar només a l'àmbit privat. Apostem perquè cada ciutadà del país pugui viure i expressar les seves creences també en públic. Però queda molta feina a fer, és evident.

Quina?

Les comunitats religioses «minoritàries» -és a dir, totes les que van més enllà del catolicisme- han de ser conscients de quina és la història i l'evolució d'aquest país. Tot i que abans ja hi havia jueus o protestants, el gran canvi en qüestions religioses a Catalunya l'hem de situar de 20 o 25 anys cap aquí. Per tant, hem de fer una gran tasca pedagògica entre els professionals i la ciutadania en general. El govern hi està compromès, però les comunitats religioses han de saber que no es fa en un sol dia, ni es resol amb una llei. Estem parlant de canviar la manera de pensar de les persones, i això requereix temps. Per tant, demanem paciència a les comunitats, però també les convidem a ser actors actius. No han d'esperar que la societat canviï, o que els governs facin lleis, sinó que s'han d'implicar en el dia de les ciutats, pobles... això ajudarà molt a canviar mentalitats.

L'expressió de la religió en l'àmbit públic, però, pot portar controvèrsies. La Generalitat, per exemple, volia regular l'ús del burca en l'espai públic, però es va fer enrere.

El debat hi és, i segurament ens agafa una mica amb el pas canviat. Els ciutadans de religions minoritàries que han arribat a Catalunya venen de països on la religió s'està vivint d'una manera molt diferent a com es viu a casa nostra. La societat catalana s'ha secularitzat d'una manera increïble en molt poc temps i ha retirat en bona mesura la qüestió religiosa de l'espai públic. I de sobte, arriben ciutadans procedents de països que no han viscut aquesta secularització, sinó al contrari. La seva manera d'entendre el fet religiós no és la mateixa que la nostra. Aquí estàvem acosumats a viure la religiositat com una cosa personal, que gairebé no s'exterioritza? i clar, ens estem trobant dues maneres de viure el fet religiós molt diferents. Això ens està obligant a pensar i a donar respostes, però no tenim una solució màgica. Encara estem provant quina és la millor manera.

Molts ajuntaments estan situant els nous centres de culte en polígons industrials. És una bona política?

És un tema complicat, perquè no hi ha una solució vàlida per a tots els municipis. Evidentment, i això també ho entenen les comunitats amb què parlo, la majoria de nuclis urbans estan tan densament ocupats que no és fàcil trobnar-hi un local de segons quines dimensions. Dit això també cal dir que hi ha diferents tipus de polígons. A vegades, el polígon està a tocar dels últims carrers de la trama urbana. I si el consistori habilita els solars o naus que estan a tocar de la trama urbana, aquesta idea que s'ha instal·lat en l'imaginari que estem enviant els centres de culte als polígons es desmuntaria bastant.

Casos com el de Sant Hilari, en què alguns veïns van rebutjar un centre de culte islàmic, denoten certa islamofòbia?

Fa anys, a Catalunya hi va haver polèmiques molt violentes perquè hi havia l'acord social que calien abocadors, però ningú els volia al seu poble. I el mateix va passar amb les presons, i amb els centres per atendre els drogaadictes. Tothom estava d'acord que eren necessaris, però ningú els volia a prop de casa. Amb els centres de culte passa quelcom similar. Quan hem preguntat als ciutadans si s'han de poder obrir centres de culte, la immensa majoria diu que sí. El problema és, igual que amb les presons o els abocadors, tenir-los a prop de casa. Sempre hi haurà veïns que es queixaran que els posis una discoteca, una mesquita o una presó; per això cal que els ajuntaments entenguin que la llibertat religiosa és un dret fonamental, i que si aquella comunitat presenta un projecte amb totes les garanties, no hi ha d'haver debat. Però hi ha equips de govern que no tenen aquesta posició ferma. I el problema és que aquestes plataformes veïnals, a vegades, troben escletxes en alguns equips de govern.

Hi ha risc de radicalització en algunes comunitats islàmiques?

Jo n'he visitat moltíssimes, i et puc dir que estem davant d'uns ciutadans que tenen una voluntat ferma de viure en pau amb els seus veïns, sentir-se membres d'aquesta societat, que els seus fills estudiïn i se'n surtin. Però si aquestes persones sensates, que volen tenir bona relació amb les administracions i els veïns, no poden resoldre els temes pendents i acaben tirant la toavallola, qui agafarà el relleu? Els més radicals. Per tant, per evitar la radicalització, tots plegats ens hem de sentir responsables de la prevenció. És una feina de tota la societat.

Un cas que es va allargar va ser la mesquita de Palafrugell.

Va costar molt, va ser un procés molt llarg que va causar cert nerviosisme entre la la comunitat islàmica perquè semblava que els tràmits no avançaven. En canvi, ara està encarrilada i entre tots ens hi hem implicat perquè vagi endavant. És una qüestió que no depèn de les sigles polítiques, sinó de les persones.

També va ser polèmica la de Salt.

A Salt es va complicar moltíssim, i en contra del que es diu moltes vegades, no són comunitats riques ni molt menys. Corre un bulo de diners que arriben per pagar les mesquites... però si tants diners arribessin des de fora, les obres d'aquestes mesquites no durarien tants anys. Hi ha molts rumors incerts. Ara, el govern està convençut que cal tenir bones relacions, siguis creient o no, i siguis de la confessió que siguis. En aquest sentit, el premi que cada any lliura Afers Religiosos, el Cassià Just, serà per a Jean Jacques Perénnès, un catòlic que ha viscut en països de tradició musulmana i que ha dedicat tota la vida a tenir bona relació amb l'Islam.

Segons el baròmetre de la religiositat, a Catalunya hi ha un 6% de persones que se senten discriminades per motiu de religió. Quins casos es donen?

Encara que sigui una xifra baixa, ens la prenem molt seriosament. Volem que tothom se senti lliure de viure segons les seves creences. Hi ha dos temes molt importants. Quan aquestes comunitats busquen un espai de lloguer per ubicar-hi un centre de culte, en alguns casos, si es diuen Mohammed o tenen un accent, o diuen a què volen dedicar el local, de sobte els diuen que ja està llogat. Això és una discriminació. I l'altra, que no és menor sinó molt seriosa, és la laboral. Tenim ja una certa xifra de nois i noies altament preparats, que s'han format en el nostre sistema educatiu i han fet carreres universitàries, que se senten discriminats perquè si es diuen d'una manera o si són noies i van amb mocador, això no els ajuda a trobar feina, sinó al contrari. Tenen la impressió, segurament fonamentada, que el seu nom o la foto, si van amb vel, pesa més que el currículum.