La jutgessa del cas Manga, Pilar de Lara, s’ha tret un mort de sobre. Però ho ha fet després d’una llarga i minuciosa instrucció des de Lugo i sense que li hagi tremolat el pols en cap moment. La interlocutòria a la qual han tingut accés Diari de Girona deixa molt clar que, a part de petits detalls, la instructora de l’afer l’ha deixat força ben lligat perquè qui vingui al darrere tingui les coses prou clares per continuar investigant.

La branca que arriba ara als jutjats de Santa Coloma de Farners es refereix als fets del Consell Comarcal de la Selva i de l’Ajuntament de Sant Hilari Sacalm. O sigui, el nucli més extens del que en el seu moment es va descobrir a les comarques de Girona d’aquell cas encara més gegantí conegut com a Pokemon. La part que controlava políticament Robert Fauria, qui va ser president del Consell i alcalde de Sant Hilari, i gestionava Àlex Ros, el tot poderós empresari de GRS Arc Local, té tots els elements d’un cas típic de corrupció.

La manera de moure’s dels principals implicats, segons la investigació policial i judicial, delata la impunitat amb la qual pensaven que treballaven. Deixa al descobert que creien que mai s’arribaria a descobrir el pastís perquè, si se’ls hagués passat pel cap, no haurien estat tan barroers ni tant poc originals.

Algunes de les pràctiques desvelades pel Servei de Vigilància Duanera ja s’utilitzaven els anys 80 i 90, com les que vam veure en els casos Turisme i Treball, jutjats en el seu moment i amb condemnes clares. Altres tenen similituds amb afers més actuals i que estem coneixent actualment en la investigació del 3%. No en va, l’objectiu de tots ells només és un: distreure diner públic per a interessos diguem-ne que tenen poc o res de públics, ja sigui omplir les butxaques de particulars o de partits polítics.

Delicte electoral

Pilar de Lara té molt clar que en el cas Manga hi ha un presumpte delicte electoral quan es paguen uns calendaris propagandístics de CiU, a través d’una hipèrbole empresarial amb una instrucció en què no s’ha pogut determinar el perquè, si no és per «intentar ocultar el rastre del finançament» d’una empresa a despeses del partit polític. Altres pràctiques només tenien com a finalitat mantenir el pacte amb Esquerra al Consell i quan algú va descobrir que una militant d’ERC manipulava expedients de sancions, lluny d’obrir una investigació, es tapa i se li dona una coça cap amunt amb més sou i categoria.

També trobem falsos treballadors que sabem d’on cobren però és difícil determinar per a qui fan les feines, sempre que no sigui per aquell que firma la nòmina. Manipulació de concursos públics, utilitzant allò tan típic de «ho farà vostè però hem de trobar dues empreses més que presentin pressupost, perquè ningú pugui dir que nosaltres no fem les coses bé». Doncs en la interlocutòria de la jutgessa de Lugo hi ha uns quants exemples d’aquests. Dissimulaven, sí, però poc, perquè ens trobem amb ofertes idèntiques, amb els mateixos errors i presentades el mateix dia. O informes que es facturaven a un preu força superior al de contractació i factures falses per justificar allò que no ho és.

I llavors hi ha allò que li està passant a François Fillon a França. Quan els vincles familiars interfereixen amb els interessos personals. Doncs aquí tampoc tenien cap inconvenient a contractar familiars directes o a utilitzar mares, dones o sogres com a testaferros. El que treballava a l’empresa d’Àlex Ros col·locava la parella a l’administració pública i el mateix empresari tenia el seu germà (també soci a GRS Arc Local) d’empleat al Consell Comarcal.

Fins i tot arriben a copiar el percentatge de «3%» quan necessiten que una empresa destini una part del pressupost de la contractació a tasques socials a la comarca.