M'he llegit tots els fonaments jurídics que raonen la part dispositiva de l'anomenada sentència del 9-N. Ho he fet tant per evitar que el tsunami polític produït se m'emporti cap a espais indecents de valoració d'aquesta, des d'òptiques estrictament polítiques, com perquè la meva formació de jurista em lliura un plus per conèixer l'aplicació de les lleis i de la jurisprudència als fets objectius que s'hi recullen. Ho he fet, doncs, per refugiar-me en el rigor i allunyar-me dels escarafalls interessats.

Llegida i rellegida, concloc que la sentència per la qual es condemna l' Artur Mas, la Joanna Ortega i la Irene Rigau per delinquir és totalment ajustada a Dret i que, endemés, no presenta escletxes en virtut de les quals es pugui esperar una revisió a la baixa de les condemnes per part del Tribunal Suprem. Ben al contrari, més aviat presenta seriosos interrogants sobre l'exoneració de l'imputat delicte de prevaricació administrativa, ni que sigui per omissió, en recollir-s'hi elements distintius de l'il·lícit penal que no s'han tingut en compte en el moment de dictar-se la part dispositiva o fallo. Per haver-hi prova documental, m'atreveixo a dir que en Quico Homs no serà incorporat en aquest hipotètic oblit. Però això ja es veurà.

En coneguts temps de «levitació» al voltant de les sentències -quanta cortesana infantilesa Déu meu!, en l'expressió-, s'ha aparcat la racionalitat. Així, mentre uns somriuen davant les càmeres fotogràfiques i les televisions malgrat haver estat declarats delinqüents, els altres es neguen a moure fitxa damunt el tauler de la política, ja que de política es tracta. Sembla com si tothom estigués content en el seu paper, sense importar a ningú què és del ciutadà de peu que viu en permanent estat de confusió. Així, mentre van circulant grans dosis d'emocions, d'il·lusions, d'odis, de mentides, d'intransigències, d'insults, d'ignoràncies, de primitivismes i d'amenaces, no hi veig ni tan sols un mil·ligram de seny, de rigor i de responsabilitat en cap dels bàndols. Com té dit en Lluís Foix, «els discursos polítics ens acosten a la barbàrie dels temps foscos».

Però que ningú no s'enganyi, ni vulgui ser enganyat més del compte: La «levitació» d'en Mas, el soroll dels aplaudiments que l'acompanyen i les decisions que es prenen -com posar «un dels nostres» al capdavant de TV3- no pretenen altra cosa que treure de l'ordre del dia el cas Palau, el cas Pretòria, el cas Pujol- Ferrusola, el cas Manga... i posar antídots als que s'estan esbrinant en els jutjats, com ara el d'instrucció del Vendrell, sobre el qual Diari de Girona ve liderant l'arribada d'informació veraç a la ciutadania en general i als seus lectors en particular. Ja no es tracta de la «nostàlgia del patriota sense pàtria», com en Fèlix Riera qualifica en un dels molts «viatgers» de la Catalunya d'avui que va retratant en el seu assaig «Just abans del salt endavant», recentment publicat, sinó de la vergonya en estat pur que impacta injustament sobre els dirigents joves del PDeCAT, els quals sí que es mereixen una oportunitat.

Una oportunitat que mai no tindran mentre no s'atreveixin a fer fora Artur Mas de la presidència del partit. El «tota la merda per a mi i poca per al partit», dit per Jordi Pujol a Artur Mas abans de fer pública la deixa del seu pare, és massa merda per a la Marta Pascal, en David Bonvehí, la Mercè Conesa i d'altres, com per presentar-se a unes eleccions força properes i treure'n un gruix suficient de parlamentaris amb els que passà irremeiablement a l'oposició i agafar musculatura política en la travessia del desert que els espera. Si encara no saben que tot allò que toca en Mas acaba per trencar-se, és per fer-s'ho mirar. O l'envien a l'estratosfera o l' arte dello Stato ho farà per ells i, a més, els sepultarà sense resar-los un parenostre. Perquè, com ha escrit en Francesc-Marc Àlvaro, llum i guia, «en qualsevol cas, s'ha d'admetre que el nivell de resposta popular a les tres inhabilitacions -comptant les cassolades- ha estat més que discret». Per tenir-ho en compte.