El temps transcorre, però els tòpics es mantenen. És tan lamentable com cert, ja que tot sovint la història no és altra cosa que un apilonament de deixalla en l'imaginari col·lectiu. Bé que ho sabem quan se'ns diu, als catalans, que som uns garrepes o quan nosaltres diem, dels andalusos, que són uns ganduls. O quan «Madrid» és molt més que una gran ciutat i una gran capital per convertir-se en una mena de fill putatiu del mateix diable. Els clixés consisteixen en una desbocada i inacabable desfilada d'indeterminacions eufemístiques que no porten enlloc excepció feta de negar estúpidament la realitat tangible.
Les frases fetes o les frases estereotipades es conreen des que el món és món. Tampoc en això som, els catalans, una espècie a protegir, com tampoc no ho som el conjunt dels espanyols. De pedigrí, en això no en tenim gens ni mica, com ha posat en relleu l'holandès Jeroen Dijsselbloen, president de l'Eurogrup o òrgan que aplega els ministres de finances de la zona euro de la Unió Europea, que s'ha permès manifestar al Frankfurter Allgemeine Zeitung que «els països del sud d'Europa es gasten el diner en dones i alcohol i després demanen ajudes (a la Unió Europea)» o quelcom semblant que ve a ser el mateix.
Aquesta sortida de to del socialdemòcrata s'ha inscrit ràpidament en l'extens llistat d'improperis llançats per Dijsselbloen a tort i a dret d'ençà que aterrà a Brussel·les. Ràpidament ha estat desautoritzat pels seus mateixos companys de grup polític, refermant-se en la intrasolidaritat europea, i degudament contestat pels ministres de finances dels països del sud, com ara el nostre, però es negà a rectificar en seu del Parlament Europeu quan va ser interpel·lat per diputats d'ICV i del PP. Després que el propi president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, l'esmenés, l'holandès ha lamentat que les seves paraules hagin ofès alguns.
És més que probable que Dijsselbloen caigui com a president de l'Eurogrup, però no pas per dir que els mediterranis no fem altre cosa que gastar-nos els diners propis en copes i en dones mentre vivim dels ajuts europeus.
Caurà -o no, puix el seu mandat finalitza el primer de gener de 2018-, per exemple, en virtut del pèssim resultat electoral aconseguit pel seu partit en les recents eleccions legislatives (de 38 a 9 diputats) i de si és nomenat de nou ministre d'Economia dels Països Baixos, cosa que està per veure. En qualsevol cas, Dijsselbbloen ha estat víctima del fotogravat que tots portem a dins respecte de tercers, ja que en matèria d'alcohols cap país del sud d'Europa, excepció feta de Portugal, en consumeix més que Holanda, segons estadístiques de la OCDE.
Sobre dones -llenguatge inapropiat (xenofòbia) l'usat pel cap de l'Eurogrup- no hi ha a tot el món cap estadística a l'ús. Per tant, el ministre holandès faria bé d'estudiar la filosofia presocràtica a l'objecte de conèixer la diferència entre «l'essència» i «l'aparença».
Però, tanmateix, més enllà de la literalitat de les paraules d'en Dijsselbbloen, ben cert és que els països del sud d'Europa i, particularment Espanya, han estat massa ben tractats per la Unió Europea d'ençà que el president Felipe González enredà Helmut Kohl. En aquests nostre país -i Catalunya no s'escapoleix- fa dècades que vivim d'allò que produïm, d'allò que ens arriba de Brussel·les en format subvencions i d'allò que ens presta el mercat financer amb l'aval del BCE.
Tot alhora, i al cim no en tenim prou. No em crec que tot aquest diner el gastem en dones i en alcohol, òbviament, però tampoc no veig que hàgim après la lliçó de que així no podem seguir i que tampoc no cal presumir d'allò que no ets -un país ric-, doncs al final tot se sap i la veritat passa factura.
La vida és dura, sí, però més dura és la caiguda des del núvol confortable per ensopegar amb la realitat cruel. Dijsselbbloen ha estat víctima dels tòpics i s'ha expressat grollerament, però no per això s'equivoca del tot.
