Potser ho serem quan Catalunya assoleixi la seva condició d'estat independent dins la Unió Europea, l'OTAN i les Nacions Unides, com alguns ens anuncien, però avui no som, els catalans, els «holandesos del sud» en progrés social. Allò de pertànyer al selecte club dels «quatre motors d'Europa» s'ha bescanviat per ser la regió europea número 165 de les 272 analitzades en progrés social. No ho diu Madrid; ho afirma la Unió Europea. Es pot trobar en l'informe Social Progress Index del 2016.

L'índex de progrés social o SPI es defineix com la capacitat d'una societat per satisfer les necessitats humanes bàsiques dels seus ciutadans, establir les bases que permeten als habitants d'un estat o d'una regió mantenir i millorar la qualitat de les seves vides i crear les condicions amb les quals tots els individus puguin assolir el ser autèntic potencial. Aquest índex combina tres dimensions -necessitats humanes bàsiques, benestar fonamental i oportunitats de progrés-, cadascuna de les quals es troba conformada per quatre components que, alhora, provenen d'entre tres i cinc indicadors de resultats mesurables per concrets. Els seus creadors, com ara el professor Michel Porter, provenen de la Universitat de Harvad i de l'Institut Tecnològic de Massachusetts. Avui serveix per avaluar l'evolució de 133 països i, en el marc de la Unió Europea, 272 regions.

En l'índex relatiu a l'any passat, Catalunya surt mal parada en un context immediat, com és Espanya, que se situa com a país número 17 del món amb un «alt progrés social» -puntuació de 85,88, per davant de França (84,79), Estats Units (84,72) o Itàlia (82,49). Pel que fa a la «nota» obtinguda per Catalunya, puc dir que ha provocat «pànic» al govern de la Generalitat, que ha fet mans i mànigues per amagar l'esmentat estudi i que aquest no arribi a general coneixement dels catalans. No només som la regió 165 de les 272 regions europees analitzades, sinó que exceptuant Extremadura (número 167), Balears (174) i Andalusia (175), som la comunitat autònoma espanyola que pitjor resultat obté. Per allò de les tasses de caldo, cal dir que Madrid és la regió amb major progrés d'Espanya: se situa en el lloc número 88 d'Europa, gairebé doblant Catalunya. No som «catDisney», però és que tampoc podem dir que «somcollonuts». Anem fent «xup-xup» a la manera del «carrilet» de Sant Feliu de Guíxols a Girona de la meva infància: amb més enyorança pel passat i amb menys fortalesa interna per encarar el futur.

Hem passat de l'arrogància d' Artur Mas, el qual arribà a qualificar el seu executiu com «el govern dels millors» -«que el temps demostrà que no ho fou»-, ha escrit aquesta setmana a El Nacional l'antic director de la Fundació CatDem, vinculada a CDC, l' Agustí Colomines -a un Govern que tant li fa ballar la «Dansa de la Mort» de Verges com cantar el «Bolero» d'en Mauricio Ravel per tal d'agradar a la CUP. «Els errors es paguen, i si els errors han estat majúsculs, poden arribar a ser mortals», sentencia en Colomines, avui director de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, tot preveient l'arribada d'ERC a la presidència de la Generalitat de Catalunya, és a dir, a la capçalera d'una comunitat autònoma que no pas a l'alta magistratura d'un estat republicà.

Essent així, un grapat d'anys perduts pel «processus», no es fa estrany que dels 50 indicadors utilitzats per avaluar les regions europees, en 26 estiguem pitjor que mai, en 20 aproximadament igual que sempre i només en tres hàgim progressat. Catalunya ho fa molt malament en accés al coneixement bàsic (lloc 250 dels 272), en seguretat jurídica (lloc 248), en confiança en les seves institucions polítiques (lloc 246), en drets personals (lloc 240), en seguretat ciutadana (lloc 211), en llibertat personal (lloc 205) i en percepció del grau d'imparcialitat dels serveis de la Generalitat (lloc 196), entre altres. Per un país que ocupa el lloc 58 (de 272) d'Europa en PIB, aquests índexs són una derrota quelcom més que moral: la nostra mediocritat global dins la UE ens hauria de fer reflexionar si anar d'il·lusió en il·lusió fins a la derrota final, ni que sigui cantant el Virolai, és el millor camí per fer de Catalunya un país de referència. Ho havia estat; avui ja no ho és. Reculem.