Fa quatre dies estrenàvem any i ara ja som a les portes d'una altra Setmana Santa que per a molts pot semblar igual, però jo penso que cadascuna és diferent i des de fa uns anys noto més el canvi, principalment els que coneixem el veritable sentit de la mateixa des del dia de l'enterrament de la sardina, quan comença la Quaresma. La Setmana Santa, per a mi, al contrari del Nadal, és una setmana de dolor, de recolliment, de tradició. Malgrat tot, aquest seguici de fets té un acabament joiós, com és el Diumenge de Glòria després dels dies de sofriment i dolor que precedeixen el Diumenge de Rams, amb la benedicció de palmes i palmons, l'alegria dels petits anant a beneir-los i a recollir el tortell. Ara no és com abans, ja que tot era més sentit en tots els aspectes. Anar a l'església el diumenge abans de Rams, trobar-la quasi buida i el diumenge següent a vessar de gent, però la majoria sense cap sentit. Això em dol.

Comença el Dilluns Sant amb la setmana de passió i acaba amb la vetlla Pasqual, l'encesa del ciri amb llum nova, la renovació del baptisme. Els que tenim uns quants anys recordem abans aquell silenci que començava el migdia del Dijous Sant, quan tot es paralitzava. Música, cinemes, ràdio... el dissabte a la nit recobrava vida. Ara tot ha canviat. Res és el mateix. Jo vaig començar a anar a la processó amb sis anys, uns anys molt negres, on era impensable trobar criatures. Moltes cadenes, penitents amb els braços en creu, molta serietat i molt llarga. Però tenia una tia que m'hi va voler portar amb tan sols sis anyets i així em va entrar la passió per la Setmana Santa, pel que em va arribar a impactar, amb els meus ulls d'infant, aquell silenci i aquella devoció.

Després de ser la primera dona pendonista, vaig voler transmetre el que a mi em varen ensenyar i va calar tan fons a la meva ànima, i penso que cada any recobra intensitat. No sé si ho fa el no poder-hi anar, o és que el ble d'aquella flama que es va encendre cada cop creix més. És com veure la recompensa d'aquell Divendres Sant del 1997 que, per falta d'humanitat d'alguna persona, patint una fissura al genoll, em varen obligar a pujar fins a dalt de la Catedral, quan sempre ens deixaven quedar al segon replà amb la mainada. En baixar vaig ingressar al Trueta. Ara tinc i sento la gran satisfacció de veure que totes les confraries porten mainada i això em dona una alegria tan gran com el pagès que planta llavors i les veu créixer o les floristes que planten granes i veuen com neixen les flors. És un goig tan immens que no us el podria explicar malgrat com de dur va ser la Setmana Santa següent no poder participar-hi.

Però cada any em sento al costat d'aquella colla d'àngels que vaig conèixer, avui alguns d'ells ja són pares de família, i no puc deixar de recordar les innocents preguntes que em feien la nit del Divendres Sant que m'escruixien la sang i feien que els meus ulls deixessin caure llàgrimes en silenci d'emoció continguda. «Carme, per què no tenen sabates aquestes senyores»? «Carme, els manaies són bons o dolents»?, veient el romà en un dels passos al costat de la creu amb Jesús amb l'acció de pegar-li, i veient com pujaven el Crist ajagut a la creu. L'Ànnia, que ara ja és metge en una clínica de Girona, em va dir: «Carme, mira en quin llit tan estrany dorm nostre Senyor». Unes preguntes plenes d'innocència que no tenen preu.

Ara voldria felicitar la persona que ha estat escollida com a pendonista de la Confraria de Jesús Crucificat Manaies de Girona 2017. Ha recaigut sobre el manaia i confrare Pere Ordis Dalmau, que pertany a la confraria des de ben petit, ha estat membre de la Junta i formava part de la mateixa quan vaig ser nomenada la primera dona pendonista l'any 1988. Ha col·laborat i ha estat sempre al costat dels manaies i hi va tenir un gran paper. El seu fill ha format part de la banda dels manaies tocant el pifre, va ser l'infant que em va acompanyar tot el Divendres Sant al meu costat a la processó.

Pere, per als amics més íntims i antics «Perico», et desitjo que sentis el que vaig sentir jo aviat farà trenta anys. Els teus pares varen venir a la presentació del meu primer llibre a Sant Lluc. El teu pare, que havia estat alcalde de Girona en l'època de les inundacions i que vàrem tenir el goig de conèixer, estaria més que orgullós de veure't aquesta Setmana Santa. Fa pocs dies tenies la mare, tot i que amb la salut delicada, però em vaig assabentar que fa poc es va produir el seu traspàs. Descansi en Pau, Antonia.

Perico, enhorabona. Et mereixes aquest reconeixement. Gironins, manaies, Junta de Confraries, confrares i mainades. Estimeu les tradicions i estimareu la Setmana Santa. Des d'aquí, un record molt especial per als confrares i manaies que ens han deixat aquest any. Bona Setmana Santa i bona Pasqua a tothom.