Els dies 19, 20 i 21 de març vaig fer un viatge llampec i discret a Síria, que vaig mantenir en secret per motius de seguretat i controvèrsia. Ara que la situació bèl·lica a Síria pot agafar uns tombants desconeguts després de l'atac llampec de l'exèrcit americà a unes instal·lacions militars sirianes, vull esbossar algunes impressions d'aquell difícil, arriscat i il·lustratiu desplaçament.
Mai havia estat a Síria abans, tot i haver visitat tots els altres països del Mitjà Orient. Sempre tinc com a referent de les meves aproximacions al complex món de la zona les opinions de l'amic periodista Tomàs Alcoverro, el degà dels corresponsals a Beirut. Fa anys, sopant al seu magnífic pis del centre de la cosmopolita capital del Líban, ens va provocar als comensals criticant obertament el suport occidental -econòmic i en forma d'armament- als rebels del règim sirià. Sentir allò, en aquell moment, era heretgia. Com ho era sentir nostàlgia pels règims no democràtics però laics dirigits pel Partit Baas Àrab Socialista que era membre de ple dret de la Internacional Socialista i que governava Síria i Iraq abans de la caiguda de Saddam Hussein. Jo venia d'una joventut format per un parell de beques als Estats Units, una del departament d'Estat i una de la German Marshall Fund, i veia el món encara en black and white. Ara veig que tot és molt més complex d'explicar i de desxifrar. El brillant llibre de Josep Termes sobre la història mundial del segle XX i començaments del XXI, que arriba fins a l'elecció de Donald Trump i els anys posteriors a la caiguda de l'imperi soviètic, és segurament la visió més rigorosa i honesta d'aquest món complex d'avui que ens ha d'ajudar a interpretar els passos del futur i les errades i enganys del passat.
El 19 a la nit vaig arribar a Beirut i vaig ser conduït a un hotel per dormir-hi unes poques hores. Era citat el dia després a les 5 del matí per començar una visita que no tenia cap programa per motius de seguretat. El dilluns a les 5 del matí, quan es va obrir la porta de l'ascensor, vaig trobar-me una representació de parlamentaris occidentals, una dotzena, i un nombre equivalent de parlamentaris russos. Vaig veure el risc de la manipulació mediàtica que podia patir en aquell mateix moment. En els propers dies els russos van fer servir les seves agències de notícies per fabricar una nova postveritat de les moltes que mouen el món avui: no formava part de cap delegació europea però els russos així ho van vendre. El vol de Beirut a Damasc no dura més de vint minuts però aquell vol va durar més d'1 hora i l'avió va volar molt alt. Estàvem volant en un espai de guerra i, només amb rutes imprevistes i volant molt alt, es podien evitar els radars i els míssils, és clar. El 19 i el 20 Damasc va ser atacat per les forces rebels i van morir 42 soldats de les dues parts. Els atacs es van produir en l'extraradi de la ciutat i des de l'hotel només es van sentir alguns morters. El 21 vam visitar una base militar que demostrava la forta presència russa. Aquella visita em va fer obrir els ulls que Rússia jugava un paper rellevant a Síria no només per la seva base naval del Mediterrani sinó també per aquella base militar, a la que vam ser conduïts sense més detalls, i que molt probablement és la que ha estat bombardejada per l'exèrcit nord-americà sense coneixement ni autorització del Congrés. Després vaig haver de tornar, com vaig anunciar, perquè havia de ser present al Ple del Congrés. Els diputats europeus van visitar aquella tarda del dia 21 la ciutat devastada d'Aleppo i algun amic em va donar testimoni de l'impacte emocional que li va provocar la desgràcia humanitària que va veure amb els seus ulls. A Síria es lliura una llarga batalla, que dura ja 6 anys, i que ha provocat més de 300 mil morts i milions de desplaçats. Fa pensar molt en les responsabilitats, incompareixences i respostes de les guerres dels Balcans occidentals als anys 90 del segle passat. Aleshores alguns van decidir agafar la iniciativa, encara que a risc de ser incompresos, com la meva amiga Emma Bonino. Ara vaig visitar Damasc tot i ser tirotejat -metafòricament, s'entén- per tots els col·legues europeus naïf que continuen veient el món amb les ulleres ideològiques que van donar cobertura a la guerra de l'Iraq, gran error. Ara Donald Trump va a la guerra sense un pla, i alguns europeus l'aplaudeixen amb les orelles. Bonistes de dretes, que també n'hi ha. Trump ha pres partit al Mitjà Orient d'una manera oberta i imprudent per una de les dues parts d'aquesta llarga batalla de religions i poder que es lliura sobre el terreny. Ha pres partit per Àrabia Saudita, major finançador del terrorisme islàmic radical i un dels països que viola més severament els drets humans. No soc pas jo qui defensi els règims d'Iran o de Síria, només apunto que és molt temerari prendre part en el que pot ser el desencadenant d'una veritable guerra regional amb implicació dels Estats Units i de Rússia en fronts oposats. Gran irresponsabilitat, com ho va ser la guerra d'Iraq. Trump es revela bàsicament com un home imprevisible o amb unes intencions més amagades? L'entorn més proper del president Trump està format per jueus molt ben connectats amb el lobby de Nova York i amb la dreta israeliana (que avui és àmpliament majoritària). La mateixa filla de Trump, Ivanka, és jueva conversa que guarda estrictament els preceptes dels Sàbat. Segurament a Israel estan encantats amb una cruenta guerra entre xiïtes i sunites en el món àrab que els pot deixar dessagnades les parts. Soc un vell amic d'Israel i de la causa per la llar nacional jueva. Però potser cal dir les coses pel seu nom. Aquest any he fet dos viatges d'alt contingut polític que m'han fet obrir els ulls: a Moldàvia i a Síria. Els dos amb dades i impressions que anuncien un gran desordre mundial del qual en naixerà un nou ordre. Mirem més enllà del nas, tot i ser europeus perduts avui en el nostre propi laberint.
