Poden aturar-se, prendre's una dutxa d'aigua freda, asseure's i pactar?

15.04.2017 | 01:18

El processus que Artur Mas va endegar després de creure's Moisès i perdre deu diputats ha entrat en una sola via: aquella per on transcorren dos trens conduïts per maquinistes embogits que circulen en sentit oposat. Tots sabem quina n'és la conseqüència inexorable, el xoc, però el que no sabem és què hi ha després de la trompada. Podem imaginar-nos allò de «morts i ferits», políticament parlant, s'espera, però no podem imaginar-nos allò de «vencedors i vençuts». Ja vaig dir fa anys, en aquestes mateixes pàgines, que l'independentisme ha arribat per quedar-s'hi. Afegeixo avui que la topada serà gran, sembla, però per més gran que ho sigui no farà desaparèixer del mapa ni sentiments ni voluntats. Més aviat els pot enverinar.

Si observem què està succeint i ho intentem expressar en termes futbolístics, bé podríem dir que estem en situació d'empat, en temps de descompte i els adversaris van a tota llet a la recerca de la victòria de l'un sobre l'altre.

Però el cas és que no es juga un partit, menys amb esportivitat, i que la locució «victòria sobre l'altre» mai no serà definitiva. Fora bo, per tant, que uns i altres hi pensessin, sobre això darrer, i que, com si d'un matx de bàsquet es tractés, els adversaris demanessin temps i s'aturés el joc.

Per fer què? Doncs per reflexionar sobre quelcom tan senzill com que Victus és tan sols una novel·la, que l'actual ubicació constitucional de Catalunya dins d'Espanya ha caducat i que la independència de Catalunya no pactada amb l'Estat és molt més que una temeritat. Parar, temperar i... pactar, com el notari Juan-José López Burniol va escriure pel desembre de 2016.

La vinguda del president Mariano Rajoy a Barcelona per presentar un pla d'inversions que, una vegada comparat, si fa o no fa és el mateix que varen anunciar els antics ministres de Foment, José Blanco (PSOE) i Ana Pastor (PP), ha evolucionat cap a una mena de burlesque als ulls de molts catalans, àdhuc els partidaris de no fugir d'Espanya, sobretot després de conèixer que el projecte de pressupostos de l'Estat no recull partides ni tan sols per allò que, en el meu temps de legislador, en deia acopio de materiales, que era un començar per fer.

Per la seva banda, la «cultura de la desobediència» que practica el govern del president Carles Puigdemont, abocat a aquesta per la CUP, que és qui mana de debò a Catalunya, no ajuda gens ni mica a desenrocar les coses. Tampoc, òbviament, l'anomenada «judicialització de la política», la qual ha vingut a substituir els tancs que mai no apareixeran per la Diagonal de Barcelona, per la qual cosa, tot plegat, és molt més complicat que l'aiguabarreig del torrent del Merdàs.

No és temps de pinxos ballant el chotis importat de Bohèmia, ni tampoc de senglars entossudits a no moure's del camí que no porta enlloc. Tampoc no és temps de fatxenderies, ni d'arrogàncies, ni de gesticulacions per agradar, ni de silencis despectius, ni de provocacions estèrils, ni tampoc d'estupideses i d'insensateses. És temps per asserenar-se, els uns i els altres, per deixar de banda els maximalismes i per asseure's sense apriorismes a la recerca d'una transacció que eviti el no-res que segueix al xoc.

Prou sabem que el pacte és antipàtic, però també que és fecund. Ajuda a descabdellar la troca i assegura camí per recórrer. Però és cert que no deixa satisfet ningú i que per això cal explicar-lo per ser entès i acceptat. Tanmateix, l'alternativa – combatre fins a morir, lògicament tot dins la dialèctica i la legalitat, o això espero- esdevé una mesura destructiva per a totes les parts en conflicte. Sobretot quan la ciutadania mai no ha encarregat a governs i a parlaments que emulin els gladiadors de la Roma imperial. O és que els uns i els altres, tots, s'han begut l'enteniment?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema