Josep-Maria Terricabras: «Després de 43 anys, la UE i Gran Bretanya no podem fer veure que no ens coneixem»

L'eurodiputat calellenc analitza les claus del moment que viu el vell continent

16.04.2017 | 08:28
L´eurodiputat d´ERC Josep Maria Terricabras.

En les darrers setmanes ha intervingut en el procés de negociació de la resolució aprovada pel Parlament sobre el Brexit, que defineix la postura d'aquesta institució per començar a negociar amb Gran Bretanya les condicions de sortida. En aquesta entrevista, Josep- Maria Terricabras analitza com poden anar les negociacions del Brexit amb Gran Bretanya, quines conseqüències tindrà i com poden ser les relacions en el futur.

En aquesta entrevista, Josep- Maria Terricabras analitza com poden anar les negociacions del Brexit amb Gran Bretanya, quines conseqüències tindrà i com poden ser les relacions en el futur.

La negociació del Brexit ha començat dura.
Sí. Tal com era de preveure, la carta que va enviar la senyora May a les institucions europees era dura. Però vaig seguir la seva intervenció a la Cambra dels Comuns, i la meva impressió va ser que la carta ens l'escrivia a nosaltres, els europeus, però pensant en la seva gent. I que a la seva gent li parlava pensant en nosaltres. El fons va ser el mateix, però les formes no van ser hostils, no va tenir un to de dir: «Anem a la guerra». Ara, comptat i debatut, la negociació serà molt dura en alguns aspectes fonamentals que des de la Unió Europea volem tractar des de bon inici.

Quins són, aquests temes?
El primer són els drets dels ciutadans europeus. Hi ha 3,2 milions de ciutadans europeus que són a Gran Bretanya, i 1,2 milions de britànics escampats per Europa, bastants dels quals a Espanya. Alguns són regidors, altres tenen negocis, feines estables... tenen uns drets adquirits que s'han de mirar de respectar. La segona qüestió important és el tema economico-financer, els deutes i compromisos adquirits. Gran Bretanya va participar, com a membre dels 28, en compromisos financers, crèdits a llarg termini? I clar, això ho ha de continuar complint, encara que no hi sigui. Nosaltres proposem que sigui el tribunal de comptes europeu el que decideixi les xifres; ens sembla la forma més neutral de decidir-ho. Però la Gran Bretanya està anant a unes posicions dures de no acceptar les institucions europees, per tant, això serà complicat.

Com han de ser les relacions un cop executat el Brexit?
Després de 43 anys, no podem fer veure que no ens coneixem. Hi ha d'haver algun tipus de relació, i a més som veïns, per tant, alguna cosa s'haurà de fer. En aquest sentit, a la Unió Europea hem canviat d'opinió. Al començament, vam dir: primer divorci, i quan s'hagi aclarit el divorci, començarem les negociacions per al futur. Però ara ens adonem que ni tindríem temps, i a més tampoc és correcte, perquè et divorcies d'una manera o una altra en funció, precisament, de com serà el futur. Tot i això, tampoc ho volem fer simultàniament, sinó que d'aquí a vuit o deu mesos, quan hàgim resolt qüestions com els drets ciutadans o el tema econòmic, començarem a parlar del futur.

Quant de temps es pot allargar la negociació del Brexit?
Tenim poc temps, perquè això s'ha de resoldre, com a molt, la primavera de 2019, ja que al maig d'aquell any hi torna a haver eleccions al Parlament Europeu. I això que la dificultat d'aquesta negociació, per part de les dues bandes, és grossa. És cert que són la Unió Europea i la Gran Bretanya les que negocien, però a dins la Gran Bretanya hi ha Irlanda del Nord, Escòcia, Gibraltar, Gal·les? i a dins de la Unió Europea hi ha 27 països. I per tant, no poden negociar elles dues pensant que els altres no hi són, ja que tots els altres poden plantejar dificultats serioses. Sobretot, els 27, hem d'anar a la una.

Veurem un segon referèndum a Escòcia?
Aquests dies s'ha parlat que si referèndum sí, referèndum no; bé, és evident que els escocesos volen ser a la Unió Europea. Ara, quan ara la senyora May diu que no, en el fons, ve a dir el mateix que la senyora Sturgeon. Perquè la senyora Sturgeon ja proposa el referèndum per a finals del 2018 o principis del 19: és a dir, quan això estigui acabat. Mentre estigui en marxa la negociació, és obvi que May vol negociar amb el màxim de forces, i sense Escòcia seria molt més feble. Volen negociar units fins al final, i Sturgeon ja ho accepta. Escòcia no ho diu, però sap que només podrà plantejar un referèndum al final del procés.

I què passarà amb Gibraltar?
En aquest tema hem tingut alguns conflictes amb els espanyols, amb gratitud per part dels gibraltarenys, perquè hem procurat defensar la seva posició. Al Parlament Europeu s'ha aprovat una moció preparada per quatre grups: Partit Popular Europeu, Socialistes Europeus, Liberals i nosaltres, els Verds-ALE (Aliança Lliure Europea). I al final s'hi va sumar també el grup d'esquerres. Només en van quedar al marge tres grups que són claríssimament antieuropeus. Però aquesta moció va obtenir un gran resultat: 516 vots a favor, 133 en contra i 50 abstencions. Va estar molt bé. Aleshores: en aquesta resolució, cada grup fa les seves aportacions. I aquí, el meu grup –no Josep Maria Terricabras particularment, com alguns malignament han volgut pensar, perquè sóc independentista–, va plantejar que hi constés el resultat que havien tingut els diferents territoris britànics: Escòcia, Gal·les, Gibraltar...

Això no es va veure gaire bé en alguns sectors.
No es deia si és una colònia ni res, però la simple menció del nom de Gibraltar va enfurismar els espanyols, tan socialistes com populars, i també algun liberal, que van aconseguir que en la negociació es tragués Gibraltar i es deixessin els altres territoris. Però no discutíem si és una colònia o no, només volíem reflectir els fets. Els espanyols ho han convertit en un debat sobre Gibraltar absolutament espantós que ningú volia fer en aquest moment, i que en tot cas s'haurà de fer durant els propers dos anys. Després, hi va haver una diputada socialista que, per iniciativa pròpia, va fer una esmena amb la inclusió de Gibraltar. Necessitava 38 diputats més per poder-ho fer, i jo vaig cosignar amb ella. L'esmena es va presentar al ple, i es va perdre, òbviament, però vam treure 220 diputats que van pensar que s'havia d'incloure Gibraltar. I ja està, aquesta era la gran cosa. Va haver-hi portades de diari dient que l'independentisme català s'alia amb el lobby gibraltareny, i es va voler utilizar contra nosaltres.

Escòcia, Gibraltar i Catalunya es poden acabar convertint en monedes de canvi entre Gran Bretanya i Espanya?
En política gairebé tot és possible, però no ho crec. A la resolució del Parlament Europeu deixem molt clar que no acceptem intercanvis, perquè fer això seria un embolic horrible i no ens en sortiríem mai. Per tant, cada cosa s'ha de tractar de forma independent. Però tot té influència, segur. Per exemple, aquesta actitud tan hostil i virulenta dels espanyols respecte a Gibraltar, més aviat anima gibraltarenys i britànics a veure amb simpatia el cas català. Les coses tenen les seves relacions, però tinc clar que Gran Bretanya diu la veritat quan diu que en cap cas deixarà que el futur de Gibraltar es decideixi sense tenir en compte l'opinió dels gibraltarenys.

I a Irlanda del nord, pot haver-hi problemes?
De tots aquests territoris, el cas més interessant, des del meu punt de vista, és el del Nord d'Irlanda. Ells estan molt preocupats, i la senyora May està en una estranya contradicció. Per una banda, Brexit és Brexit, però per l'altra, això significaria tornar a la situació anterior, i amb Irlanda ella no vol, perquè seria el caos. Per tant, s'haurà de matisar, perquè voldria dir tornar a posar una frontera severa entre el nord i el sud d'Irlanda, tornar a posar vigilància militar? i com que això no ho vol ningú, ja veurem què farem.

En poques setmanes hi haurà eleccions a França. Tem que guanyi Le Pen i es produeixi un segon Brexit?
Després d'haver vist Trump, ves a saber. Però des del meu punt de vista, i amb el coneixement que tinc intern dels parlamentaris d'allà, no veig possibilitats que la senyora Le Pen, per sort, guanyi. Segur que passarà a una segona volta, això sí, però aquest sistema de segona volta francès és bo, perquè permet a la gent acabar de reflexionar. Per tant, jo penso que no. També és cert que aquesta vegada, per als francesos, és un problema que els candidats no han acabat d'entusiasmar ningú. La meva sospita és que s'ajuntaran el centre-esquerra cap a Macron, i la dreta pura cap a Le Pen. Tot i que cal observar que Le Pen està obtenint resultats interessants en poblacions on abans ningú li feia ni cas, una mica per desencantament dels altres. La gent es planteja: si ni els conservadors ni els socialistes ens han resolt mai els problemes, per què no provem amb aquesta?

Això la pot conduir a la victòria?
Jo no la faria mai, una prova així, perquè sé que acaben fatal, però hi ha qui pensa que pot anar bé. De tota manera, una segona idea: encara que guanyés la senyora Le Pen, que no crec que ho faci, si planteja un referèndum per sortir, ella sí que el perdrà. Els francesos no marxaran de la Unió Europea, segur. I ella això també ho sap. A mi ja em fa por que guanyi ella, i desitjo que no ho faci, però no em fa tanta por que els francesos marxin de la Unió Europea.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema