Després que el president Carles Puigdemont obrís el bar dient que només són demòcrates els que pensen com ell o quelcom semblant, té la seva lògica que els patufets que el segueixen pel camí de les seves ínfules vulguin acontentar-lo. Ho feu el jutge Santiago Vidal afirmant que el govern de Catalunya disposava de les dades fiscals de tots els catalans i que aquestes foren obtingudes il·legalment, i ho acaba de fer, aquesta mateixa setmana, en Lluís Llach, la icona dels independentistes d'esquerres que ben ric és gràcies als burgesos que han anat als seus concerts per fer-se perdonar. Ha dit el de Verges que la Generalitat sancionarà els funcionaris que no acatin la llei de la desconnexió, que aquests patiran i molt si segueixen la legalitat de l'Estat i, focalitzant-ho encara més, ha esmentat els Mossos d'Esquadra, doncs ha asseverat que dins seu hi ha grups molt contraris a la proposta de sortir d'Espanya.

Per ser qui fou i no pas per ser qui és, en Llach ha aixecat molta polseguera amb les seves paraules. No és aquesta, la polseguera, la que m'interessa, puix surto a tres o més dutxes diàries d'ençà que el prevaricador Artur Mas inicià un perillós canvi de vies respecte de la centralitat política que ocupava l'extinta CiU tant a Catalunya com en el conjunt d'Espanya, sinó la mentalitat que es troba darrere d'aquestes i d'altres paraules que de tant en tant escoltem. Això és el que m'ocupa i em preocupa.

Alguns intel·lectuals catalans, els de debò, ni que sigui perquè no es troben en nòmina i endemés perquè es troben prohibits pel règim polític imperant a Catalunya, com ara en Valentí Puig o en Miquel Porta Perales, ens venen advertint sobre l'existència d'una mentalitat totalitària, feixista i venjativa en el substrat del processus.

Al principi em sobtà, però avui ho comparteixo, i dic, endemés, que això explica també el munt de barbaritats, de cretinades, d'estupideses, d'imbecil·litats i de ximpleries que es diuen des dels potents altaveus governamentals i progovernamentals. Les ofereixen per fascicles, però sense cobertes per enquadernar-los, perquè, com La riera de TV3, el final encara està per escriure's.

Si l'avi Siset es trobés entre nosaltres, segur que renyaria el seu net Lluís, posat a diputat, que no només se salta la legalitat de l'Estat, per a la qual cosa estava entrenat abans d'anar al parc de la Ciutadella, i intel·ligència hi posà per fer-ho quan L'Estaca, sinó que, educat en la cultura de la desobediència, ni tan sols respecta els advertiments de manifesta il·legalitat que li arriben del Consell de Garanties Estatutàries i dels lletrats del Parlament de Catalunya.

Sense anar més llur, l'esmentat substrat el trobem en el canvi operat en el Reglament de la Cambra per tramitar el projecte de llei de desconnexió en la foscor pròpia del franquisme: JxSI i la CUP, àdhuc Llach, han privat tota l'oposició de dir la seva en seu parlamentària i de fer-ho en nom dels seus respectius electors. És la «democràcia Puigdemont», que resa «jo tinc la veritat i tu vius en l'error». D'això en parlava Aleksandr Soljenitsin en el seu immortal Arxipèlag Gulag.

La guinda l'ha posat, com sempre, la il·lustrada consellera Neus Munté, que és la grisor personificada. Entre d'altres bajanades ha dit que «som conscients que la societat civil organitzada s'expressa de manera diferent», com si en Llach fos diputat en representació de l'associació de veïns del barri del Raval, i que «les lleis ens obliguen a tots», oblidant-se que, per no complir-les, un president de la Generalitat i tres membres del seu govern han estat condemnats. Vivim en la paranoia de l'èxtasi, creguin.