La primera vegada que vaig anar de càmping, com tanta gent, va ser en l'adolescència. Un grup d'amics vam passar una setmana a Platja d'Aro, estrenàvem la llibertat quan encara no havíem fet els 18 anys, però com que el que no havíem encara estrenat era independència econòmica, vam triar l'opció més barata. A finals dels anys 70, anar de càmping era de pobres, i pobres és el que érem els adolescents. Podria dir que també va resultar ser l'opció més alternativa, més antisistema, inclús la més ecològica. Però mentiria. El que va resultar ser, va ser l'opció més divertida. Seria pel campisme, seria per l'adolescència, o seria per estar estrenant la llibertat, però més de trenta anys després, quan aquells amics ens reunim, encara recordem els dies de càmping a Platja d'Aro. Incòmodes, sí. Bruts, sí. Afamats, sí. Però quins dies.

Parlo d'incomoditat i brutícia, en primer lloc perquè vam triar el càmping de més baixa categoria que vam trobar, simple qüestió econòmica. I en segon, perquè estic parlant de fa més de 35 anys. Aquest estiu vaig estar de nou en un càmping gironí; si haurà passat temps des de la vegada que acabo de relatar, que aquesta vegada hi vaig anar a visitar un meu fill que hi treballava.

Si jo hagués estat dormint entre aquestes dues ocasions -imaginin per un moment que una bruixa em va donar una poma emmetzinada tot just acabar l'estada al càmping de Platja d'Aro, i que cap príncep s'ha atrevit a besar-me fins a l'estiu passat- ningú em faria creure que la ciutat de vacances on estava treballant el meu fill a Sant Pere Pescador era el mateix tipus d'establiment en què vaig viure jo a Platja d'Aro: un càmping.

Qualsevol semblança és mera coincidència: el que llavors no era més que un terreny dividit en parcel·les i un edifici atrotinat amb uns quants lavabos i un grapat de safarejos on rentar la roba, ara és una megaciutat de vacances: bars, restaurants, fleques, activitats a totes hores, pistes de tennis, de pàdel, de futbol amb gespa artificial, actuacions musicals, discoteca, caixers automàtics, bungalous, minigolf, servei de guarderia infantil, llibreria, supermercat, i tots els etcèteres que imaginar-se puguin. I poques tendes de campanya, quan abans eren majoria, amb l'excepció d'unes poques rulots.

Nosaltres vam ser uns herois. I més que nosaltres, els pioners del campisme a les comarques de Girona, fa ja 60 anys.

Ho mostra l'exposició El càmping, un estil de vida amb imatges inèditesEl càmping, un estil de vida que ensenyen la gran evolució dels més de 60 anys de càmping a les comarques gironines, organitzada per l'Associació de Càmpings de Girona. L'exposició recull els inicis del campisme a la demarcació, que se situen l'any 1953.

Itinerant, la mostra va començar a Sant Antoni de Calonge i arriba a Girona dimecres, on es podrà veure a l'edifici de la Generalitat. Afortunadament, no hi ha imatges de cap colla d'adolescents gironins que s'iniciés a la vida, precisament, en un càmping de Platja d'Aro.