El Primer de Maig o Dia Internacional dels Treballadors és la festa per antonomàsia del moviment obrer allí on està permès manifestar-se i exclamar-se; és a dir, quan el règim polític -ves per on!- és de signe liberal i no pas socialista-comunista en qualsevol de les diferents versions que coneixem.

Gràcies a la Constitució de 1979, els sindicats existeixen, poden ocupar el carrer i fer les seves proclames. Enguany, les han posat al servei de dues causes justes: Combatre l´excés de precarietat en el treball i combatre igualment els insultants salaris que alguns empresaris paguen emparant-se en el fet que venim d´una gran crisi econòmica. Que siguin causes justes no vol dir que assolir-les sigui fàcil, però els sindicats veritablement democràtics, aquells que aixequen la seva veu sense trencar aparadors i mobiliari públic, són els cridats per posar-les en el debat públic.

Els sindicats tindran tots els defectes i més, com de manera brillant apuntava aquesta setmana l´Albert Soler en la seva columna. Sobrevalorats quan la transició política, mereixedors de rellevància constitucional i motors de vagues generals i sectorials no sempre suficientment raonades en les seves causes com tampoc avaluades en els seus rèdits, han caigut en el parany de la burocratització interna i de la dependència econòmica del poder executiu, l´estatal i l´autonòmic, que els ha «fos».

No s´han actualitzat ni en l´organització, ni en els continguts i ni tan sols en les formes. S´han rebaixat davant dels «forts», potser en un excés de realisme, i han recollit pèrdues en la seva essència i en la seva raó de ser. Ho han pagat amb la fugida de milers i milers d´afiliats perquè han perdut credibilitat. Tanmateix, crec saber que coneixen els seus mals, però també que no saben com regenerar-se per recuperar el terreny perdut. Tot alhora, lamentablement, ara que, en potència, la necessitat d´existir i d´influir fins a quasi decidir és més alta que mai. S´ha d´entendre. No és gens fàcil reconvertir els defectes en virtuts, però es fa necessari.

Deia que els sindicats democràtics, aquests any, han aprofitar el dia del treballador per fer-nos partícips de que haurien de desaparèixer la creixent precarietat laboral així com els sous que es troben molt per sota dels mil euros. Dos objectius que qualificava de causes justes. No obstant això, com diu el diputat Joan Tardà, que ho és del Regne d´Espanya i no pas de la República Catalana, ei!, algú ho havia de dir, ja que ni tan sols la CUP ho ha fet: Em sembla impúdic, endemés d´immoral i mancat d´ètica, que la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, se´n vagi de «mani» amb motiu del primer de maig per denunciar -va dir- els «salaris baixos» i els «drets socials i laborals dels treballadors», quan percep 112.319 euros/any, sense que se li conegui cap més mèrit que la cridòria d´Evita Perón vers les masses i cap més capacitat que la de saltar-se la llei, àdhuc la del Parlament que presideix.

S´ha de tenir la barra d´un porcavergonya professional, almenys, per manifestar-se en favor de salaris dignes quan el seu constitueix l´excepció de la regla, ja que, segons tots els estudis coneguts, el nombre de «treballadors pobres» ha crescut en aquest país nostre i ja ha sobrepassat el 14% dels que tenen feina. És a dir, ciutadans que, tot i pencar, el seu sou és inferior al 60% de la mitjana salarial del seu país, segons definició construïda per la Unió Europea, i que, tot i treballar, no arriben a final de mes. La presidenta Forcadell no pot fer de monja Forcades atès que, avui per avui, es troba a l´altre costat del taulell dels necessitats.

Afegiré, per als que sempre troben en Madrid el culpable de tot el que ens passa, un parell de coses: La primera, que el salari de la presidenta Forcadell el fixa el Parlament de Catalunya i, la segona, que el president del govern espanyol percep 78.966,85 euros/any. Els ben asseguro que en Mariano Rajoy ni va anar de «mani» ni ha demanat a la Generalitat de Catalunya que li complementi el sou fins emparellar-lo amb el que percep la nostra «heroïna de la Pàtria» perseguida per la «injusta justícia» d´Espanya. Paraula!