És època de comunions, no sé si ho han notat. Jo sí. Ho vaig notar dissabte passat, quan vaig ensopegar-ne unes quantes, des del centre de Girona a la perifèria dels barris de Vila-Roja o Can Gibert. I ho vaig notar encara més el diumenge. Un, que en la seva innocència pensava que aquestes coses s'havien extingit com els 600 i l'UHF, contemporànies seves, es va sentir transportat als anys 70. En lloc d'haver anat a dinar amb la família en un restaurant de Sant Gregori, semblava que m'hagués introduït al túnel del temps: s'hi celebraven no menys de quatre comunions, i corro el risc de quedar-me curt perquè arriba un moment que tots els nens i nenes comunicants -si se'm permet el neologisme- s'assemblen. No diguem ja la parentela que els acompanya.

He dit que se celebraven al restaurant, i he dit bé. Les comunions no se celebren a l'església, allà el que s'hi fa és pagar el peatge habitual per poder anar després al restaurant, on tothom veurà quina és la nena més guapa del món, sempre la meva, que el vestidet m'ha costat 400 euros, no com el de la seva cosina, que l'han comprat al Wallapop per 50. L'aliment espiritual està molt bé, però a les comunions s'hi va per l'aliment material.

Si no fos que ara es veuen pares, mares, cosins, germans i alguna àvia amb tatuatges als llocs més inversemblants, pensaria que em trobo en una comunió dels anys 70. Potser la meva. No passaran gaires anys que veurem també tatuats els nens que reben la comunió d'un capellà també tatuat. Tret del detall dels dibuixos epidèrmics, no sembla que el temps hagi passat.

La seqüència dels fets, fa 45 anys i ara, és la següent: dissabte de perruqueria, diumenge ens llevem d'hora i ens mudem, constatar que el nen o nena que ha de rebre Déu està en perfecte estat de revista, arribada a l'església, primeres salutacions dels familiars, mira que hortera va la teva cunyada, entrada a l'església, a veure si s'acaba aviat aquest rotllo, sortida de l'església, cada família amb el seu cotxe al restaurant, aperitius i primeres copes, dinar, lliurament de recordatoris de celebrant a convidats, lliurament de regals de convidats a celebrant, nens a fora a jugar -és important triar un restaurant amb ampli pati o jardí-, cunyats a fora a fumar, gintònics a manta, progressiva separació homes-dones, comiats més efusius del normal a causa de l'alcohol, truca'm que hem d'acabar de parlar d'allò, recollida dels regals per part de la mare, retirada cap a casa, avui millor que no sopem, bona nit, ai deixa'm que no tinc ganes de res.

A cops de roc contra els capellans

Vist així, no és que sigui una jornada gaire espiritual, per això l'Església, any rere any, recalca que s'ha d'evitar convertir les comunions en oneroses celebracions. Bé és cert que ho diu amb la boca petita, perquè ja és sabut que el que vol el pastor és que arribin més ovelles al ramat, no importa gaire amb quins mètodes. Si serà així, que uns quants anys abans -ho explica Vizcaíno Casas als seus llibres- preocupats per augmentar el sentiment catòlic als barris marginals, capellans i religiosos s'hi desplaçaven els diumenges per ensenyar doctrina i preparar els nens per a la comunió.

Més d'una vegada eren rebuts a cops de roc per uns pares que -llavors encara amb més raó que avui- preferien per als seus fills aliment material en lloc d'espiritual. L'Església, que per sumar fidels no repara en esforços, finalment va aconseguir captivar aquells pobres, si bé de manera prosaïca: a cada nen que feia la comunió li regalaven un vestit nou i una bossa amb aliments. És clar que llavors, explica Vizcaíno Casas, no faltaven pares que repartien el fill per diverses catequesis i li feien fer diverses primeres comunions.

Si haig de jutjar per l'experiència personal i la d'absolutament tothom que conec, al nen o nena que rep la comunió li interessa més aviat poc el cos de Crist i molt els regals que rebrà gràcies al cos de Crist. Això ja era així als anys 70, quan, deixin que faci memòria, vaig acumular: un joc de tassa i platet que la meva mare encara conserva i que no s'ha fet servir una sola vegada; coberts de plata amb les meves inicials gravades dels quals -admirin-se- encara conservo la cullera; el meu primer rellotge, posa-te'l a la mà esquerra perquè amb la dreta li donaràs corda, vet aquí el consell més útil que m'ha donat el meu pare en tota la vida-; el famós segell de la comunió: un anell d'or amb les inicials gravades, noti's quina fal·lera hi havia amb les inicials, que lluiria durant anys als Maristes sense saber que em donava aspecte de patriarca gitano i que per les coses del creixement, finalment hauria de ser tallat per extreure-me'l del dit; un estoig amb bolígraf i estilogràfica, naturalment amb les inicials; un exemplar de Mi diario, suposo que amb la secreta esperança materna de saber, gràcies a ell, quan em començaria a tocar; un bitllet de 500 pessetes, gentilesa del meu avi, que afortunadament no duia les meves inicials sinó la signatura del governador del Banc d'Espanya. I tot, per la senzilla feina de convertir-me per un dia en centre d'atenció i repartir en finalitzar el tiberi els centenars de recordatoris, de diversos models, tots igualment kitsch, que duia preparats, molts dels quals reposen encara en una capsa, a casa dels meus pares. I cigars als senyors, com era costum de l'època.

Vestit a mida i sabates de xarol

A tot això cal afegir un elegant vestit color alpaca, fet a mida, que em va costar uns quants dissabtes d'acompanyar la meva mare a la modista, al barri de Sant Narcís. Vestit que mai més no vaig utilitzar, i que en les fotos fetes a estudi que encara conservo, amb missal a la mà -no dels de la família Pujol-, cabell tallat a navalla i cara de qui creu realment que està a punt de menjar-se Déu, em confereix aspecte de precoç soci de Capone al Chicago dels anys 20. La vestimenta s'arrodonia amb negres sabates de xarol. Als anys 70 un nen no era ningú si el dia de la comunió no estrenava sabates de xarol.

Poca cosa ha canviat també en tot això. Segons vaig observar diumenge, el ritual dels recordatoris continua vigent. No només això. El seu disseny no ha canviat un mil·límetre. Sí que ha canviat que ara es regalen joguets, cosa impensable en la meva època. I així, mentre el dia de la meva comunió els nens vam sortir a jugar a futbol al pati de Can Dalmau amb una pilota de plàstic inutilitzant per sempre més les sabates de xarol, diumenge vaig veure nenes abraçades a nines, arcs amb fletxes que es provaven disparant a un cotxe de l'aparcament, mòbils, i potser un tiquet per fer-se un tatuatge la setmana vinent. La comunió és una festa, i no seria estrany que, com es fa en els casaments, ara ja els convidats comprin els regals calculant el que val el menú al restaurant.

Tot i que el nombre de comunions va baixant any rere any, l'any passat se'n van celebrar a Girona 1.852. Poden semblar poques, i de fet són menys que batejos, però les comunions se celebren totes en pràcticament dues setmanes. Poca broma amb el seu valor econòmic: segons l'OCU, una família s'hi gasta de mitjana 3.800 euros, i en alguns casos se superen els 6.000. La despesa més important és la del tiberi, però no oblidem el vestit -molt més car el de nena, que es vesteix com una núvia en miniatura-, el fotògraf i els recordatoris. Hi ha famílies que demanen un crèdit. Tot sigui per la festassa.