El juliol se signarà el Pacte Nacional que prendrà el relleu de la iniciativa ciutadana que Mohedano, entre d'altres, ha liderat. Es declara satisfet per haver situat el debat en «l'agenda pública i a les llars».

Si ens llevem ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora serem més feliços?

El problema no és l'hora que ens llevem, és l'hora que anem a dormir: ens aixequem una miqueta més tard que la resta d'habitants del planeta, però ens n'anem a dormir una o dues hores més tard. Com a mínim perdem una hora de son, en alguns casos dues. Hi ha una relació directa entre felicitat i hores de son. Som una societat estressada, sobretot les dones; no arribem a tot.

La reforma prima la felicitat o la productivitat?

Les dues coses estan lligades. Una persona que és productiva i que assoleix els objectius acaba satisfeta al cap del dia.

Les empreses només ens volen més feliços perquè així elles faran més calés?

Si les empres són productives tenen beneficis, perquè són competitives. Si tenen beneficis poden millorar les condicions laborals dels treballadors, que poden estar més satisfets. Ara, per arribar a a ser productives i competitives, han d'oferir unes condicions laborals que permetin que la gent pugui treballar a gust, pugui ser creativa i estar descansada. La gent jove, sobretot, busca horaris, felicitat, reconeixement... Estem en un canvi de paradigma.

Això que explica és una actitud molt pròpia dels mil·lennistes?

Exacte. La gent jove assumeix que guanyarà poc, que tindrà quaranta feines i no una... Tenen clar que no volen estar com els seus pares treballant de vuit a vuit.

Les generacions de més edat són més reticents a reformar horaris?

Depèn. Hi ha unes trajectòries vitals molt diverses. Hi ha gent de seixanta anys que està a favor de la reforma, perquè ha viscut a l'estranger, per exemple. La qüestió generacional hi juga un paper, però té més pes la desinformació.

Treballadors i empresaris desitgen la reforma amb la mateixa intensitat?

Hi ha casos on l'empresa ho té molt clar i d'altres que no tant. La reforma no és més un reclam per a uns o per als altres. Hem creat un escenari nou; ara sabem que tenim uns horaris diferents als de la resta del món. Com ho arreglem? Com tornem a dinar a la una i a sopar a les vuit? Com aconseguim deixar de tenir un 50% de la gent treballant a les sis de la tarda? L'escenari és nou. Fem un plantejament global i una de les prioritats és la salut, per davant de la conciliació laboral i familiar.

Conciliació, la mare dels ous per a les famílies. És un drama.

Les escoles haurien d'acabar entre dos quarts de quatre i les quatre de la tarda. Les extraescolars haurien de ser de les quatre a les set de la tarda, perquè a les vuit tothom pogués estar sopant.

Un entrenament d'hoquei, posem pel cas, a les set de la tarda, no convé?

Hauria de ser a les cinc. No a les set, que haurien d'entrenar els grans, i a les vuit tothom fora. Tot això entra en contradicció amb la conciliació: li dius al nen que hauria de fer les activitats més compactades i això xoca amb els horaris laborals dels pares.

Aleshores?

Reforma horària no és igual a conciliació, estrictament. La reforma pot conduir a algunes contradiccions amb la conciliació si no ho fem bé. Tenim un desajust en el cicle diari en relació amb el que fèiem fa cinquanta anys. Anem dues o tres hores més tard. Les hem de recuperar. Alguns canvis poden entrar en contradicció amb comoditats que tenim.

L'últim ple de Salt, per posar un exemple, va començar a les vuit del vespre i va acabar passada la mitjanit. El sector públicpredica poc amb l'exemple?

Al Parlament, als anys vuitanta, es començaven els plens i les comissions a dos quarts de dotze. Es parava a les tres, es tornava dos quarts de sis i s'acabava a les nou o a les deu de la nit. Ara comencem a les nou o a les deu, acabem a la una quarts de dues, tornem sempre a les tres i acabem a les sis quarts de set. Això m'obliga a venir esmorzat, a dinar a la una i quan arribo a les vuit a casa tinc molta gana. El canvi s'ha fet. Això es pot fer a tot arreu.

També als ajuntaments.

Molts ajuntaments estan posant els plens cada vegada més d'hora. Durant tres dècades, retardàvem l'horari d'una activitat davant del dubte. Havíem de presentar un llibre? A les vuit que, si no, no venia ningú. Ara, davant del dubte avancem horarirs i presentem el llibre a les sis.

Amb Espanya és possible la reforma horària?

Crec que sí. Ara ens escolten perquè estem sincronitzats digitalment amb el món i tens gent que treballa i que viu a fora. L'intercanvi és tan bèstia que, per exemple, la Champions programarà partits la temporada vinent a les set de la tarda. El futbol canviarà més els horaris laborals que mil reformes horàries.

Hi haurà corredisses als despatxos i oficines...

Tindrem un debat brutal perquè voldrem anar al Camp Nou o a veure el partit a la televisió. Els horaris del futbol generaran debats a la feina! Quan vaig sentir que posarien partits a les set i a les nou de la nit per fer-ne dos al mateix dia, vaig pensar que això generarà uns debats horaris a les empreses que serà brutal. Veurem que a les sis de la tarda no queda ningú a l'oficina i no passarà res perquè la gent haurà fet la feina.

Internet: aliat o enemic de la causa?

Les dues coses. A França han limitat per llei la connexió virtual entre caps i treballadors més enllà de l'horari laboral. Res d'enviar mails a les deu de la nit. Han resolt així el que era una amenaça. Però Internet també és una oportunitat i aquí tenim camp per recórrer: a casa nostra la taxa de teletreball és del 10%. A Europa és del 25%. I als països nòrdics, del 40%. Hem d'arribar a la mitjana europea en els propers deu anys.

Serà abans la reforma horària que la independència?

Una vegada el conseller [Felip] Puig em va dir: «Penso que és més fàcil la independència que la reforma». La reforma horària no es farà a cop de decret. És un procés de seducció, de poder escollir.