La victòria del candidat Donald Trump quan les presidencials nord-americanes va posar en qüestió nombroses asseveracions comunament acceptades fins aleshores. Totes elles són importants, si res més no sectorialment, i gairebé totes són objecte, avui, d'anàlisi en les universitats més acadèmicament cotitzades d'aquell gran país. Foren dues, però, les que destacaren per damunt dels apriorismes derrotats.

La primera, que la informació feta per periodistes de mitjans de comunicació tradicionals, es diguin premsa escrita, televisió o ràdio, així com l'opinió oferta, l'argumentada, havien perdut rellevància; és a dir, capacitat d'incidència o influència en la campanya electoral.

La segona, que aquest buit havia estat omplert per les xarxes socials, totes elles deslligades respecte del deure de dir la veritat, i que les notícies falses varen ser les que provocaren més interaccions entre els usuaris d'aquestes. La darrera campanya electoral presidencial nord-americana ha estat batejada encertadament com «la tempesta perfecta de les mentides».

Aquestes dues conclusions es troben sub iúdice en espera de conèixer els estudis aprofundits que aportaran els investigadors universitaris, però, tanmateix, tot diu que les notícies falses foren més creïbles que les noticies verdaderes i que les opinions reflexives foren literalment escombrades pel poder manipulador de Facebook i d'altres.

Estat de xoc en saber-se i més núvols negres damunt la professió de periodista tal com fou concebuda i ha estat practicada sota el manament d'oferir sempre informació veraç.

Gratant la terra, que és el que es fa quan es vol conèixer la causa causantis de tot fenomen detectat, es va saber (o millor, recordar) que divuit anys abans, pel juliol de 1997, vint-i-cinc dels més prestigiosos periodistes del Estats Units s'havien reunit a la Universitat de Harvard per parlar de la seva professió.

Es trobaven preocupats per la pèrdua de lectors de diaris i de seguidors de noticies serioses donades per les principals cadenes de ràdio i televisió. Resultaven evidents els símptomes de cansament i de canvi en la societat americana. Varen llistar causes i presagis. Pel novembre de 2016 tot es va confirmar. Les xarxes socials varen deixar en un racó els mitjans de comunicació convencionals.

No essent, l'articulista, usuari d'aquestes, sinó refractari recalcitrant , ni que sigui perquè mai no entendrà el perquè un grup d'adolescents asseguts en un mateix banc es comuniquen per whatsapp en comptes de fer-ho per mitjà de la paraula pronunciada, sento l'arribada d'un món on la frivolitat el tindrà com a regne.

Observo amb alta i intensa preocupació com les persones es consideren prou informades pel simple fet de conèixer continguts que es vehiculen a través de les xarxes socials. Pitjor, encara: Com, sobre informació no veraç, falsa, s'atreveixen a articular tota una opinió i, sense embuts, posar-la en circulació, exhibint tota la seva nuesa intel·lectual.

Em resisteixo a creure en el ciberperiodista no pas perquè soc fill - com molts altres- de la impremta i de l'antiga màquina d'escriure, sinó perquè en nego a creure que la noticia veloç, irreflexiva, incapaç de distingir entre la veritat objectiva i la mentida inventada amb afany d'enganyar puguin arribar a substituir la recerca de la veritat, el contrast entre fonts, la verificació de la notícia, la independència de criteri, la consciència amb càrrega ètica, el rigor, la vigilància permanent del poder polític i econòmic, i la lleialtat vers l'empresa de comunicació, els seus lectors o els seus oients.

Conseqüentment, vaig tremolar de por quan vaig saber que el propietari d'Amazon havia comprat The Washington Post.

O m'equivoco molt o anem deixant enrere la veracitat i l'anàlisi, la informació amb vocació de generar opinió lliure, la democràcia en sentit ampli, per entrar en l'entreteniment i d'aquí a la manipulació de les masses o votants. No m'agrada.