És una de les mesquites més concorregudes de Girona, la de carrer Montseny 14. A l'entrada fan treure les sabates al periodista. El seu imam, Masslim, taqiyah (barret) i boubou (túnica) brodats, dona la benvinguda. Masslim és nascut a Mali, tot i que fa més de deu anys que viu a Girona. Els assistents es mostren curiosos per la visita d'un no-musulmà, convidat a dinar amb ells. És el moment de l' iftar, menjar nocturn que trenca el dejuni, que arribarà després del Mahgreb, hora en què es pon el sol. Sobre la catifa, una filera de fidels esperen el senyal. Es veuen gots de llet i dàtils secs. Sona per uns altaveus el rés que dona inici a la ingesta.
Els presents volen fer provar les delícies de la seva terra al convidat. Hi ha una trentena de persones de les regions més remotes, que alhora són les més pobres, sofertes i violentes del món, als qui uneix l'Islam en una mesquita de Girona. Serveixen xai en una salsa de pebre anomenat tajin, un preparat de blat de moro dolç amb sucre i farina, varietat de fruites i dolços. Tots semblen tenir una història per explicar. Sense importar la cultura de cada territori -la gran majoria són immigrants-, i malgrat trobar-se a Catalunya, asseguren, respecten el Ramadà igual que a la terra on han nascut.
«El primer any vaig notar molt la diferència per trobar-me a Girona», diu Aamil, de Kenya. Després t'hi acostumes. Aamil és pare de l'única nena present a la mesquita, no hi ha dones. «És un dels seus primers dejunis, jo no volia que ho fes, els nens estan exceptuats, però ella volia. Veuen a la gent gran i desitgen seguir la tradició». La nena posa per a la fotografia i somriu en veure's retratada. Hi ha cert clima festiu en l'ambient, de religiositat i de nostàlgia per l'exili. L'imam parla de la importància que es conegui «aquest islam», i no «el que surt a la televisió gairebé tots els dies». Pregunta al periodista per la seva creença religiosa i el convida a fer-se musulmà.
1.600 milions de musulmans de tot món van començar dissabte 27 de maig a celebrar el seu mes sagrat: el Ramadà, novè mes del calendari musulmà i data en la qual el Profeta Mahoma va rebre la primera revelació de l'Alcorà. Durant el transcurs de 30 dies, els musulmans han de complir amb el dejuni o sawn, que inclou abstinència sexual. Mes sagrat que té una funció religiosa, sanitària (purifica el cos), mental (enforteix la voluntat) i moral, segons explica la Unió de Comunitats Islàmiques d'Espanya. A tot això s'hi hauria d'afegir un últim component, el cultural: és un retorn a les arrels. Catalunya és la comunitat que acull a un major nombre de musulmans a Espanya, compta amb més de mig milió de fidels.
De matinada
El reportatge comença aquesta mateixa matinada a la casa de Sisay. Encara és de nit quan el jove s'aixeca i prepara el que serà l'únic àpat ( suhur) en disset hores: un arròs anomenat mbahal, que conté peix sec, cacahuets ratllats, i la suficient aigua per aguantar el dejuni fins que el sol es pongui. Sisay és de Gàmbia, el cor de l'Àfrica Occidental, i fa quinze anys que viu a Salt. La seva família porta una roba cridanera, feta amb una mateixa tela acolorida i alegre.
El primer res, el Fajr, o l'oració de l'alba, és a les 5.45 a la mesquita de Salt. És part de l'anomenat salat, cinc resos repartits al llarg del dia. «No acostumo a venir durant l'any a la primera oració, però sí durant el Ramadà», assegura Sisay. Vesteix el tradicional thawb, és empleat de recol·lecció de residus del municipi i porta una muda de roba a la bossa. Amb el Ramadà succeeix un fenomen que no passa amb el salat: la gran majoria de musulmans el practiquen. Aquells que no resen tornaran a resar i intentaran continuar resant després del Ramadà. «Em vaig buscar una feina que em permeti fer el salat, surto abans del següent res», diu Sisay. Porta una llista amb els dies del Ramadà que assenyala en quin horari es duran a terme cada un dels resos i a quina hora s'oculta el sol. És una llista que es reparteix en els negocis musulmans gratuïtament.
A tot Salt, una de les poblacions amb més alt percentatge de musulmans de tota la província de Girona, els bars, restaurants i cases on serveixen menjars típics tanquen durant els trenta dies que dura el Ramadà. Les carnisseries, en canvi, es preparen per vendre els productes especials per a l'ocasió. Jawad, del Marroc, a càrrec del taulell d'una carnisseria halal, comenta que la venda és a la tarda- nit: «Durant el dia gairebé no hi ha moviment». Places, parcs, llocs on habitualment els joves juguen a futbol, estan buides. No està prohibit fer esport, però, pel dejuni, ningú no en fa.
Hi ha un abans i un després en el reportatge que té a veure amb els últims fets de violència de Manchester i Londres. Els consultats es mostren més esquius a mesura que creix la violència gihadista. Cada vegada que es produeix un atemptat, s'engrandeix la bretxa, conscients de l'associació que alguns mitjans de comunicació i partits polítics locals fan del conflicte.
Shamin atén una botiga de teles al carrer Angel Gimerá. Ella és del Pakistan i porta posat un hijab, vel que deixa veure el seu rostre, els mateixos que vesteixen una sèrie de maniquís en fila, que converteix en nicab, que deixen veure només els seus ulls, quan parla amb el periodista. Diu que el Ramadà és una festa molt important del seu poble, i que la gent sol comprar els vestits festius abans que comenci. No accepta ser fotografiat i diu que va a la mesquita de Salt: «hi van poques dones, però hi van», assegura, «es col·loquen a un costat dels homes».
Muslim, del Sudan, fa quinze anys que viu a Salt, assegura que a l'islam hi ha moltes branques: ell és sunnita. «Hi ha conflicte i tensió en el món entre diferents tipus de musulmans, però aquí a Salt, i més en Ramadà, les diferències queden enrere», comenta. «El dejuni no posa tensió, sinó que tots estem més alegres i tranquils», defensa.
Durant el dia hi ha pocs signes als carrers de Salt del Ramadà, més enllà dels comerços de menjar típic tancats, i certa manca de son dels que segueixen el dejuni: «El Ramadà es viu amb gran expectativa en la comunitat musulmana, és un abans i un després, un temps excepcional».
Una vegada que acaba, el canvi és abrupte, tot torna a la normalitat d'un dia per l'altre. En els nostres països és una cosa tan arrelada que gairebé és natural, aquí és on un s'ho planteja, on es viu d'una altra manera», diu Mohammad, estudiant de la Universitat de Girona. «És cert que molts aparenten dejunar a casa amb la família, i després mengen i beuen per aquí, d'amagat. Està mal vist que et vegin, és com una falta de respecte».
Arribada l'hora del següent Mahgreb, les 21.15, els carrers es buiden. És el moment que es pot tornar a menjar després d'un llarg dia de dejuni. Els primers que treuen el cap després de les pregàries són els fumadors als balcons. És el primer cigarret. Després la gent surt al carrer, molts d'ells amb les seves peces de roba festives. Diverses de les cafeteries i comerços de menjar àrab obren. Famílies senceres romandran fora de casa fins a altes hores de la nit. Succeeix en cadascuna de les ciutats de la província en què les comunitats musulmanes són presents des del seu inici fins a l' Eid al-Fitr, dia de clausura.
