Recomforta trobar-se (relativament) lluny de casa i comprovar que en el bar-restaurant on dines et pots prendre una canya d'Estrella (això sí, a 3 euros) o una mitjana Moritz (atenció: a 4,5). I et sents encara més important quan veus que la decoració del local -on a banda de menjar pop amb burrata i pebrot, i un París-Brest, un mena de profiterola gegant feta amb pasta de full farcida d'una crema que té l'ametlla com a protagonista-, inclou com a elements no pas menors dues caixes de fusta reciclades de Girona Fruits. Paraula.
Poc més de dues hores
El Café de la Panacée és un establiment prou singular que ocupa els baixos de l'antiga escola de medicina de Montpeller (Occitània, França), una de les més antigues d'Europa. Es troba en ple centre històric de la ciutat ( la gent d'allà el coneix com «l'Escut») , situada a poc més de dues hores de Girona en tren d'alta velocitat i on, quan el sol apreta, hi fa una calor asfixiant, gairebé inhumana. Deu ser cosa de la grandeur francesa.
La «setena ciutat»
A Montpeller presumeixen de ser la «setena ciutat de França», amb una població de 230.000 habitants que es dispara fins al mig milió quan es té en compte tota l'àrea metropolitana. Els trens de Renfe-SNCF en Cooperación, la marca que comercialitzen els operadors ferroviaris públics francès i espanyol, s'hi planten des de la ciutat Immortal en dues hores i mitja aproximadament (en algun tram els combois assoleixen els 300 quilòmetres per hora. Paraula). El preu del bitllet d'anada i tornada volta els 125 euros; no és un regal. Renfe-SNCF, però, llança de tant en tant ofertes que rebaixen considerablement el cost d'un trajecte inclòs el de la línia d'alta velocitat Espanya-França per la qual, del desembre de 2013 i fins al mateix mes de 2016, hi han viatjat 2,5 milions de passatgers. Si s'està al cas, un bitllet d'anada a la ciutat gal·la pot sortir per només 39 euros. Montpeller en fa dues com Girona, i també té universitat, amb 60.000 estudiants matriculats, apunten des de l'Oficina de Turisme local. Amb la platja a tocar, el turisme de negocis -els congressos i les convencions són habituals en aquesta localitat 100% mediterrània- aporta la meitat dels visitants; l'altre 50%, explica Aline Couquet, portaveu de l'Oficina, correspon, a grosso modo, al turisme de City Break: és a dir, visitants que arriben a Montpeller per passar-hi un cap de setmana atrets pel clima, la gastronomia i la cultura.
Aposta per l'«street art»
En una cantonada d'un carreró de l'«Escut» un artista oriünd pinta amb esprai un cor vermell de dimensions considerables; es tracta de l'element central de la seva nova creació, que acabarà en poques hores. Explica que no té permís de la Municipalité (Ajuntament); «no obstant això -precisa- tenim un acord de paraula». L'«art de carrer», explica Couquet, és una de les apostes de la ciutat la qual, sense buscar-ho, s'ha convertit en la «sala d'exposicions» pefecta per a artistes com BMX -que penja bicicletes a les façanes d'edificis històrics»-, SMOLE -que omple la ciutat de grafits- o ZEST -que converteix les parets dels blocs de pisos en obres d'art amb data de caducitat.
Un parell de dies
En ser petita, Montpeller és una ciutat que es pot recórrer bé en tan sols un parell de dies. Un passeig a peu pel barri vell permet descobrir joies com l'edifici de la Petxina, ubicat al carrer que duu el mateix nom. Es tracta d'un immoble centenari que té un particularitat: la planta no és ben bé quadrada, ja que una de les arestes té forma, precisament, de petxina. Tampoc no resulta gens complicat trobar la catedral de Sant Pere, que va fer construir Urbà V (1310-1370) el sisè Papa del Pontificat d'Avinyó, que va estudiar Dret Canònic, precisament, a Montpeller.
I la ciutat també té els seus «petits Camps Elisis», en paraules d'un guia que ofereix al visitant la possibilitat de recórrer el centre dalt d'un segway, uns vehicles elèctrics de dues rodes més propis d'un dels capítols de la saga cinematogràfica Mad Max que d'una urbs medieval. Es tracta del parc Peyrou, situat a tocar del casc antic, just al darrere d'un imponent Arc de Triomf dedicat a Lluís XIV, el Rei Sol, que fa de porta d'entrada i que va ser dissenyat per l'arquitecte François d'Orbay i construït el 1692.
Sobre dues rodes
Certament, voltar per Montpeller enfilat dalt d'un segwayés una de les moltes opcions que brinda l'àmplia oferta turística de la ciutat. Constitueix una bona manera de comprovar que la vila s'assenta sobre un terreny bonyegut; una oportunitat única de conèixer totes i cadascuna de les llambordes que pavimenten els estrets i tortuosos carrers de l'«Escut»; la millor opció per veure i, sobretot, ser vist. Sigui com sigui, a peu o en segway, Montpeller es troba a un cop d'AVE de Girona, ciutat que, per cert, hi té dedicat un carrer.
