Fa 50 anys, un infern va esclatar al Baix Empordà, la Selva i el Gironès. La recordaran uns pocs, alguns dels quals llavors eren infants i joves que tenen guardades les imatges en la memòria: el foc de la Costa Brava.
Durant 7 dies i 6 nits, del 27 de juliol al 2 d´agost del 1967, un gran incendi, violent i incontrolable, es va estendre des de les muntanyes de Lloret de Mar fins a Tossa, Vidreres, Llagostera, Santa Cristina d´Aro i Sant Feliu de Guíxols. En total, va arrasar 4.000 hectàrees a la zona interior des de Rossell, Cadiretes, Sant Benet, Turó de l´Home, Can Tallada, l´Alou i Can Rixech fins Can Sota, i les flames van arribar fins a 10 km de la costa.
L´amenaça de convertir-se en catàstrofe, si les flames saltaven al cor de les Gavarres, no es va produir per l´esforç dels bombers, Guàrdia Civil, mig miler de soldats, voluntaris i turistes. Aquest és el relat de «l´incendi del segle» que van fer els diaris de l´època.
Dijous 27: foc a la Plana Major
L´estiu del 1967 havia registrat una calor extrema. Cap a les 3 de la tarda del dijous 27 de juliol, es declarava l´incendi als frondosos boscos que rodegen Lloret, al paratge de la Plana Major. Els vents del Montseny van empènyer el foc cap als boscos de Tossa i Vidreres.
Els Bombers de Figueres i Palamós van ser els primers a desplaçar-se, mobilitzats juntament amb la Guàrdia Civil. El foc ràpidament va créixer i es va demanar ajuda a l´exèrcit. La nit del dijous, un reforç del regiment d´Artilleria de Campanya número 22. La primera batalla es lliurava a la rodalia de Lloret, però es va perdre, les flames van envair les muntanyes i avançaven directes cap a Tossa.Divendres 28: descontrol
Divendres al matí sortia un altre destacament i a la tarda tres reforços més: en total, un centenar de soldats i cinc camions. Ja la nit del divendres, arribaven bombers de diferents municipis barcelonins (Sant Celoni, l´Hospitalet, Gavà, Barcelona) i els de Girona mentre els soldats arribaven a uns 150.
L´incendi a la Plana Major, atiat pels boscos secs de pins i sureres, va fer témer inicialment la zona de la urbanització Roca Grossa de Lloret. El plugim de la tarda del divendres no va servir de res però les zones urbanes de Lloret se salvaven perquè les flames seguien cap a Llagostera, Tossa i Sant Feliu.
Dissabte 29: dalt de Sant Grau
«L´incendi forestal més greu de la província de Girona», titulaven els diaris i narraven: «Hem sentit el característic bram de les ones del mar deslligades en temporal, a la part alta de les muntanyes de Sant Grau. Aquesta almenys ha estat la nostra impressió en escoltar el cruixir de les flames impulsades pel vent arremolinat. Era, no ho dubti el lector, el mateix bram de la mar enmig d'un temporal». Els redactors temien «no poder-los descriure la nostra impressió»:«On hi havia verdor, hi ha cendres, on hi havia vida, ara arbres morts, on hi havia aroma, ara fum asfixiant. I no exagerem».
Les flames iniciades a Lloret eren ja sobre el paratge de Sant Grau i amenaçaven Sant Feliu. Davant seu, començaven a crear un tallafoc de més de 3 km (des de la carretera de Llagostera a Sant Grau que després baixa a cala Salions) per evitar que les flames poguessin travessar la carretera i anar cap a Sant Grau. Intuïen una catàstrofe més gran si arribava a les Gavarres. De moment, el foc ja havia cremat 2.000 hectàrees.
A banda de la Guàrdia Civil i militars, 2.500 voluntaris lluitaven contra el foc, molts turistes, i també pagesos creant tallafocs amb les màquines. «Hi ha homes que porten dos dies sense conèixer el llit». Altra gent observava l´espectacle dantesc, un horitzó vermell, des dels punts més elevats dels diferents municipis.
Diumenge 30: els tres fronts
Tot i l´esforç titànic, les flames van arribar als boscos de Sant Grau per l´arribada d´espurnes empeses pel vent a uns 2 km de l´ermita. Aquella nit, de Sant Feliu a Llagostera només es veien flames. El foc es plantava a les portes de Sant Feliu, Santa Cristina d´Aro i Llagostera. Tenia tres fronts: un cap a Sant Feliu, l´altre cap a Solius i l´altre cap a les costes de l´Alou. Al matí, els tres fronts s´unien i s´apoderaven de la cadena de muntanyes. De nou, el perill eren les Gavarres: 7.000 hectàrees de bosc.
La quantitat de mitjans per lluitar contres les flames ja era considerable i una barrera protegia des de la carretera de Sant Feliu a Tossa per la costa fins a Llagostera. En concret, es van tallar els arbres a una profunditat de 30 metres del costat de la carretera de Girona a Sant Feliu i de Llagostera a Sant Feliu per si arribava el foc evitar que saltés i entrés a les Gavarres.
A Solius, els seus habitants passaven una nit en blanc. Van tenir el foc a 10 metres de les cases. El mateix capità general de Catalunya, el governador civil de Girona i el president de la Diputació es van traslladar a la zona per coordinar l´extinció, amb el comandament a Santa Cristina. De moment ja hi havia 500 soldats. També es van desplaçar alcaldes com el de Girona o Platja d´Aro.
Dilluns 31: «mil llengües de foc»
La nit del dilluns, el foc pel costat de Llagostera havia arribat a Can Paxot i Auladell, a Llagostera; per Solius havia entrat a Els Carquexells, la Plana Sasarda i la Cova del Llop. Pel sud, la Pedralta de Santa Cristina i Casanova. Des del més alt de Llagostera, es contemplaven les «mil llengües de foc» que contrastaven amb les caravanes de turistes de camí a la Costa Brava, un cop es va reobrir la carretera després de talar els arbres laterals. En paral·lel, es lluitava per protegir càmpings, masies i cases.
Dimarts 1: la batalla del pont
El dia decisiu. Després d´una nit d´incertesa, amb les crestes de les muntanyes de Sant Feliu i Llagostera cremant, el matí es va llevar sense vent. Bona senyal. Les flames seguien a Sant Grau, prop de Solius i als vessants de Llagostera i zones del pont de les corbes de l´Alou. A les dues de la tarda, un vent de Garbí va remoure cendres i revifar el foc per les costes de l´Alou.
Les flames van creuar el riu Ridaura i van avançar cap a la carretera on, amb els arbres tallats, només podia passar pel pont, porta d´entrada a les Gavarres. Es va ordenar netejar els costats i sota el pont. Les flames s´acostaven i creixien. Els homes, al seu lloc, dalt i sota del pont, amb les motxilles extintors, pics i pales.
A les 15.35, un torrent de fum i flames va caure sobre ells entrant a 200 km per hora i va envair el pont. Els soldats van sortir cridant. El foc sortia disparat per l´arc del pont com un «llançaflames». Els efectius es van reubicar per llançar-se bosc endins i tallar el foc que corria més que els vehicles i que havia cremat els primers arbres de les Gavarres. Els Bombers no van poder atrapar el foc fins a 3 km més enllà del pont fins al Mas Vidal. Les flames també van arribar a la urbanització de Casanova de Sant Feliu però els tallafocs i els mitjans desplegats ho van controlar. Els Bombers a Mas Llambí van protegir la zona per impedir que avances al cor de les Gavarres.
Després d´un dia de treball incansable, a la nit les impressions ja eren molt més favorables.
Dimecres 2: 146 hores i mitja
A les 17.30 es donava el foc per extingit. Un helicòpter constatava que ja no hi havia rastre de fum, però seguirien vigilant. L´endemà, s´havien retirat els últims efectius desplegats. Sense danys personals, van cremar unes 4.000 hectàrees de bosc de 6 municipis durant 146 hores i mitja de pur infern.
