Els experts en el terror parlen del new normal, la pauta d'atemptats islàmics que es tradueix en una matança quinzenal en alguna gran ciutat europea. Occident s'habitua a aquesta cadència com la «nova normalitat». Són carnisseries de butxaca, fàcils de planejar i d'executar. Els atropellaments planejats es van iniciar a Israel, i sempre deixaven surant la incertesa sobre un accident no deliberat. El desplegament mediàtic que ha acompanyat l'atemptat de Barcelona demostra que el new normal encara juga a favor dels terroristes. Amb un mínim d'elaboració, multipliquen l'impacte. Els protagonistes no són les víctimes desgraciades que en aquest cas passejaven per les Rambles. L'atenció tampoc s'ha de centrar en els governs estatals, i molt menys en les febles institucions supranacionals. L'eix de la matança és la ciutat, un paisatge que ha de ser identificable i simbòlic.

A l'eix meridional que baixa des de Londres, passa per Brussel·les, París, Niça i s'atura per ara a Barcelona, es desenvolupa una partitura singularment odiosa per al radicalisme islàmic. Per això, no es tracta d'un atemptat contra Espanya, ni de bon tros contra Catalunya. El seu objectiu són les Rambles, com a centre del desig universal.

El terrorisme islàmic colpeja les ciutats perquè entén l'essència de la identitat europea amb més exactitud que els mateixos habitants d'aquesta regió del planeta. L'esbombada llibertat occidental no resideix en els països ni en les regions, sinó en la possibilitat de passejar sense traves. S'ataca la cultura del boulevardier i dels cafès, la insultant despreocupació. Als fàcilment impressionables convé recordar-los que els gihadistes no encarnen la superioritat moral. En interceptar els seus ordinadors, alberguen més pornografia que els centres del vici que denuncien hipòcritament. La seva pulsió és la mort, no la fe, encara que només els esquerrans ingenus obliden que maten amb el nom d'Al·là calat en els llavis.

La «nova normalitat» vol dir que un ciutadà desconnectat dels successos d'ahir podria establir sense massa errors el retrat robot d'un terrorista. Ningú diu ja que «es va deixar oblidada la seva documentació», perquè la periodicitat ha instruït la població en les matances d'autor, que necessiten ser signades. Immigrants a mitges, integrats a mitges. Per estalviar-se una major intrepidesa fisonomista, els que vulguin endinsar-se en la personalitat d'aquests assassins hauran de llegir el breu però aclaridor assaig de Hans Magnus Enzensberger, El perdedor radical.

No pretenen matar unes persones que els són indiferents, volen assassinar una cultura que els sembla insuportable per a la seva ànsia de certeses binàries. Quan Yeats escrivia en la seva tardor que «la bellesa mata la bellesa», estava prefigurant l'instint destructiu que porta joves amb milers de possibilitats d'abocar sang aliena a Londres, París o Barcelona. És gairebé redundant recordar que es tracta de ciutats de novel·la, i la invenció és un altre dels monstres per a fanàtics que prohibeixen fins i tot la música. La rica trama urbana d'aquestes ciutats es tradueix en un infinit relat de ficció. És difícil esmentar les Rambles, el Liceu o la Boqueria sense enfilar a la cadena l'orbe particular d' Eduardo Mendoza, l'últim premi Cervantes. Igual que va passar amb l'enderrocament dels dits aixecats del Pantocràtor diví de les Torres Bessones de Nova York, on Al·là es va convertir en King Kong, la llegenda que recobreix aquestes urbs és tan important com els propòsits polítics.

Quan es va presumir que Londres era un model d'integració, van arribar els atemptats. Quan es va recordar que París estava exempt perquè no va envair l'Iraq, van arribar els morts. Quan es presumia que Espanya estava fora de perill des de l'11-M per les seves peculiars relacions entre les religions del llibre, va arribar Barcelona. S'estan cometent dos errors. El primer, des de la dreta, consisteix a assegurar que se sap el que està passant. El segon, i aquest amb un rivet netament esquerrà, apel·la a presumir que es pot acariciar el tigre sense riscos, i que un veritable progressista sap domar les feres perilloses. Aquesta presumpció va tornar a ser atropellada ahir per una furgoneta de lloguer.

Per què Barcelona? És fàcil de respondre amb un altre interrogant. Quan vas escoltar per última vegada Barcelona en un producte estranger, com a destinació central del cosmopolitisme? En el meu cas, diumenge passat, quan la filla de la protagonista de 50 amaneceres viatja a la mítica ciutat catalana des de França perseguint el seu xicot. Però la «nova normalitat» garanteix que la llegenda perviurà.