«Moltes vegades em costava fins i tot sortir de casa», assenyala Sonia García, l'activista fundadora de l'Associació del Col·lectiu Transsexual de Girona. «Però la nostra situació m'anima, ens estan matant dia rere dia, per això em sento obligada a ser activista des que trepitjo el carrer al matí fins que me'n vaig a dormir a la nit», afegeix. Sonia García és de les poques transsexuals que no rebutgen una entrevista ni l'oportunitat perquè les persones en la seva mateixa condició aconsegueixin visibilitat a Girona, àmbit que defineix com «molt tancat pel que fa a certs temes».

Nascuda en el nucli d'una família treballadora de la ciutat, García va saber des de molt jove que hi havia alguna cosa que no encaixava en el que li deien que havia de ser la vida. Tècnica d'emergències sanitàries, parla de l'exclusió social que pateix avui dia el col·lectiu. El canvi de DNI, en el qual la transsexualitat encara es tracta com una patologia, els records d'una infància en la perpetuïtat del catàleg sexual del franquisme, i l'ocultisme o l'exili que s'autoapliquen molts transsexuals són alguns dels paràmetres que es perpetuen a les comarques gironines.

La cita es produeix en un bar cèntric de Girona. Fins arribar al bar, les mirades no són indiferents. La cita incloïa un segon testimoni d'un transsexual de les comarques gironines que, a últim moment, es fa enrere. «No el culpis, és molt difícil donar la cara», el defensa Sonia García. Si bé les dades de la Generalitat pel que fa a la província de Girona indiquen que només hi ha sis persones que han sol·licitat el canvi de nom del DNI, tres adults i tres menors, es tracta d'un col·lectiu difús, ocult en la invisibilitat de la discriminació que pateixen.

Em pot dir el seu nom anterior?

No, això és una cosa que no s'ha de preguntar. Sempre he estat Sonia, m'han obligat a tenir un gènere que no és el meu, i un nom amb el qual no m'identifico. Havia de cobrir una expectativa, el que s'esperava de mi, però jo sempre he estat una dona.

Quina és la situació dels transsexuals a Girona?

Molt dolenta. Els transsexuals marxen d'aquí. Una vegada em van preguntar des de quan era activista. Ens estan matant dia rere dia, per això em sento obligada a ser activista des que trepitjo el carrer al matí fins que me'n vaig a dormir a la nit. Les rialles, les burles, són diàries aquí Girona.

Li ha passat haver tingut la necessitat de no sortir al carrer?

Moltes vegades em costava fins i tot sortir de casa. Hi ha dies que no tinc ganes d'enfrontar-me amb ningú... Et fan sentir malament, de manera que em quedo a casa perquè no tinc força per sortir. A fora saps que rebràs aquestes mirades, o algun comentari que et fa preguntar com és possible que l'any 2017 hi hagi persones així. Cada dia és el mateix.

Una infància...

Horrible [interromp]. Per la meva edat, vaig viure part del franquisme a Girona. I després la transició, que no va ser una transició democràtica, va ser una continuació d'un franquisme encobert, així que fins a principis del 2000 les persones com jo no podien sortir al carrer.

Quan es va adonar que no era igual que la resta dels companys de classe?

Una ho sap des de molt aviat. Als vuit anys ja era conscient que alguna cosa no era com m'havien dit. Una altra cosa és com t'eduquen, què esperen de tu ... Cal tenir en compte que és difícil per a una persona manifestar que és transsexual. Primer has de saber què és, perquè només t'han educat en els carrils de l'hetorosexualitat, hi ha una desinformació total. Quan ja saps que el que et passa és que ets trans, t'enfrontes a fer aquest pas. Tens por al rebuig familiar, al rebuig laboral, al social, a l'exclusió total.

A quina edat ho va explicar a la seva família?

Els ho vaig explicar després de molts anys, per moltes pors que tenia, per la desinformació que hi havia abans. No és com ara que tens internet i pots connectar-te amb gent que viu o ha viscut experiències similars i intercanviar informació. Abans no hi havia res d'això.

Llavors Girona es torna molt petit...

Girona és un poble on es coneix tothom. Així que és un estigma que recau en la teva família. El pas l'he fet ja adulta, amb quaranta i tants.

Com s'ho va prendre la seva família?

No ho sabien, ni s'ho imaginaven, vaig fer durant anys un paper molt ben interpretat. Així que la primera reacció va ser de rebuig, però després ho han anat assumint, a força de molt diàleg, i bé... hi ha part de la meva família que m'ha deixat de parlar, directament.

Com era aquest paper que interpretava?

El que s'esperava de mi. El que intentes en una societat en què, pels teus genitals, ja t'identifiquen i et donen un gènere.

Quant fa que va canviar el nom al DNI?

Fa tres anys, però per a això vaig haver de demanar que un psiquiatre confirmi que estic malalta, passar un temps d'hormonació... I fa deu anys encara era pitjor. Un metge forense et despullava i et valorava, a veure si el teu cos era prou femení per veure si podies ser dona o no. Això fa deu anys, no fa gaire, en tots els registres civils de Catalunya i Espanya. Per què he d'anar a un psiquiatre perquè em diagnostiqui una malaltia que no es pot diagnosticar? La transsexualitat no és cap patologia.

Què li diria a algú que vol fer el pas?

Jo li diria que no esperi. Li aconsellaria informar-se, parlar amb altres que estan en la mateixa situació o que han passat pel mateix, i ser ells mateixos, que no renunciïn a la seva identitat, perquè la veritat és que és molt dur, d'un patiment increïble, viure sense ser qui realment ets.

Com és el dia a dia?

Ens agredeixen, a Sònia Rescalbo la van matar d'una pallissa per ser una dona transsexual, i com aquesta hi ha moltes Sònies Rescalbo, que no denuncien per por, perquè saben que no passarà res. Això és el que s'ha d'acabar, cal acabar amb aquesta violència i amb la violència més subtil que hi ha diàriament amb les persones transsexuals. Violència quan vas pel carrer, quan vas al supermercat, amb autobús o a un bar, quan et criden pel teu nom d'home en la sanitat pública. Tota aquesta violència que es pronuncia en les manifestacions de bisbes i capellans amb expressions d'odi, que és el que generen, només més odi. Odi a persones que només volen viure en pau.

Ha patit discriminació a la seva feina com a tècnica en emergències sanitàries?

No he tingut inconvenients ni amb els malalts ni amb les seves famílies. Ni amb policies ni amb bombers. En canvi sí que he sentit les burles en el personal hospitalari, tant de metges com infermeres. Gent amb la bata blanca, això de mirar-te i riure....

Hi ha desistiment en la transsexualitat?

Els informes de posicionament que fa la Unitat de Gènere diuen que hi ha un desistir de les persones que volen fer-se trans del més del 85%. Això és fals. Les clíniques privades que tracten també la transsexualitat connoten que hi ha 0% de desistiment. Llavors, en què quedem?

Hi ha interessos pel mig?

És clar. No hi ha desistiment. Els que són transsexuals tenen les coses molt clares.

No tot acaba en el quiròfan.

La literatura mèdica ens ha fet un ideari de com ha de ser la transsexualitat. La transsexualitat no sempre ha d'acabar al quiròfan, no és motiu d'alegria ni d'èxit operar-se, un hauria de tenir més opcions. Les Unitats de Gènere no donen aquesta resposta, es crea una patologia del transsexual, en comptes de donar-li un acompanyament, una adequada informació, perquè finalment aquesta persona s'operi, o triï una altra opció.

Li és difícil formar una associació perquè es faci més visible el col·lectiu aquí a Girona?

Estic intentant crear l'Associació del Col·lectiu Transsexual de Girona, per a persones transsexuals binàries o no binàries, amb la finalitat que tinguin un lloc segur, un lloc d'assessorament i acompanyament on ells puguin informar-se millor, que no hagin d'anar a Barcelona a buscar una resposta. Però per la falta de participació i la por, encara no està constituïda legalment, de manera que encara estem una mica als llimbs.

Per què és difícil que la gent s'impliqui en aquest projecte?

La gent té por. Se'n va a viure fora de Girona per expressar-se com veritablement són. Segueixo amb l'obstinació de buscar gent per formar l'organització, per donar un impuls perquè la situació de les persones trans a la ciutat es normalitzi.

Què diria a les persones que com vostè pateixen la discriminació?

Que s'empoderin, que tinguin valor, lluitin, que no abaixin el cap.

I als que se'n burlen?

Que tenen un problema molt gran. Però bé, que les fòbies es curen.