Els atemptats terroristes de signe gihadista portats a terme a Barcelona i a Cambrils em varen agafar a uns quants milers de quilòmetres del nostre país. Va ser un nebot meu el primer a avisar tota la família i després vaig seguir els esdeveniments a través d'Internet, d'Euronews i del canal internacional de TVE. (Per cert, la meva enhorabona als responsables de l'edició digital d'aquest diari: sempre i en tot lloc vaig poder connectar-m'hi, cosa que mai no succeí amb els digitals de La Vanguardia, El País o El Mundo).
Ja llavors no em va agradar gens ni mica la politització de la tasca dels Mossos d'Esquadra per mitjà d'un qüestionament de la seva feina i de les seves competències que no venia al cas.
El terrorisme no anuncia els seus atacs; els comet i prou. En conseqüència, per més que estiguem en un 4 sobre 5 i amb tots els efectius de seguretat en alerta, ningú no pot garantir que no es produeixin atemptats.
Quan aquests es donen, hauríem de tenir el cap fred i la gesticulació política aturada. La policia catalana ha donat una gran i positiva imatge arreu del món; els mitjans de Madrid, burxant, cap ni una. Haurien d'haver recordat els atemptats d'Atocha i que els serveis de seguretat comandats pel govern central encara cerquen determinada motxilla. Que tot allò, encara avui, no està investigat del tot. Ni fets, ni causes.
Però una vegada dit això, em solidaritzo del tot amb el senyor Santos Santamaría, pare del mosso que va perdre la vida a Roses el dia 20 de març de 2010 per un atemptat d'ETA, quan diu que mai s'havia sentit tan «menyspreat, dolgut i avergonyit» com «aquesta vegada en què uns conciutadans meus van exhibir la seva més rastrera versió davant del món en convertir un acte de solidaritat ciutadana en contra del terrorisme en una pallassada orquestrada de motivació política». Podia haver-ho dit més alt, però no pas millor.
La manifestació de Barcelona em va produir nàusees per més preparat mentalment que estigués, que ho estava perquè es veia a venir. És obvi que uns quants imbècils de merda van utilitzar un acte de solidaritat contra el terrorisme fins a convertir-lo en un sectari acte de confrontació política.
Si el gihadisme és odi, també va ser un acte d'odi el que varen preparar tots aquests éssers anormals - esmentats pel digital Crónica Global dimarts passat- fins enviar al món sencer el missatge que Catalunya és un país de pena.
Si aquest digital es permet el luxe periodístic d'explicar fil per randa -dies, hores de trobada, organitzacions participants, acords presos, etcetera- tota la preparació de la «pallassada orquestrada de motivació política», com diu el senyor Santamaría, no ho sabia abans el govern català i al capdavant del mateix el senyor Puigdemont?
No pot passar-me pel cap ni tan sols deixar-ho en un interrogant. Sí, ho sabien, i ves a saber si ho varen promoure o promocionar, ja que algunes o totes les entitats mobilitzades reben sucoses subvencions del pressupost català. Aleshores tenim un problema seriós: la manca de senderi, qüestió que ja no pot sorprendre'ns.
El president de la Generalitat no va estar a l'altura de tot governant europeu que ha patit les urpes del terrorisme posades en el seu país.
Tenia - i si no la tenia, malament rai! - tota la autoritat moral per aturar aquesta premeditada i orquestrada rebentada d'una manifestació de solidaritat amb les víctimes i els seus familiars, així com de rebuig al terrorisme, amb la finalitat de reconvertir-la en un pols de nen entremaliat contra els seus grans.
Puigdemont, fent-se el suec, la va ben cagar, i va perdre l'oportunitat d'oferir al món la imatge d'una Catalunya unida en el dolor i la seva d'estadista. Tots els punts guanyats pels Mossos d'Esquadra, els va perdre de cop i volta el d'Amer. Però encara no se n'ha assabentat.
